Salvador Illa no és Jordi Pujol, però a alguns els agrada veure-hi certes maneres. Amb tot, si cal buscar-li un referent, mirin a Raimon Obiols. Sobretot per com entenen el poder: discret, funcional, institucional. I ara que el PSC ven com una fita el pacte per un finançament “singular” per a Catalunya, aquest estil reapareix amb força, però també amb riscos que la història ja ha deixat escrits.
El president de la Generalitat, Salvador Illa, durant un acte al Palau de Pedralbes aquesta setmana
L’acord anunciat ahir volia sonar transformador, però de moment sona més a fase inicial d’un camí llarg i condicionat que no pas a gran fita. Recaptar impostos? D’aquella manera. Més autonomia fiscal? Depèn de com ho miris. Tot dins d’un ordre. El mateix, de fet, que en el seu dia va donar pas al nefast “cafè per a tothom” de la LOAPA. Aquell reequilibri de l’Espanya autonòmica que va acabar amb la il·lusió de l’excepcionalitat catalana. Llavors, Pujol, enfrontant-s’hi, va aprofitar per consolidar-se al poder. I el líder del PSC, Obiols, amb la seva fidelitat institucional i un discurs massa raonable amb el PSOE, va quedar condemnat a l’oposició. Ara és Illa qui governa. I li toca gestionar una nova etapa, però amb aquells fantasmes encara voltant.
Pujol va demostrar que de vegades no n’hi ha prou amb evitar el conflicte
I és que l’obiolisme no és només un estil. És una actitud davant l’Estat: la de qui vol avançar sense incomodar. Qui defuig el cop de puny damunt la taula. I això pot donar fruits, portant negociacions amb discreció i eficàcia, però també pot convertir-se en un llast si aquell que tens al davant no juga igual. I el que vam veure ahir és que la ministra Montero es va esborrar de la foto d’un possible avenç per a Catalunya que, per poc real que sigui, sempre serà entès com a letal per a un candidat a res, a qualsevol racó d’Espanya. El govern català va liderar l’escenificació del nou model, doncs, però l’escenificació no fa sistema. I el sistema, si no es reforma de debò, només muta de xapa i pintura.
Així les coses, el que es presenta com a “singular” podria acabar sent, un cop més, una versió del cafè per a tothom. Singular per a Catalunya, i aviat per a altres comunitats, per obra i gràcia d’un pragmatisme adaptatiu que mantingui el fons intacte: tots iguals, tots diferents, però en realitat, tots igual de lligats. I això podria valdre per al PSC, però també pot seguir enfonsant la credibilitat d’un dels seus socis imprescindibles: ERC.
Illa ho sap. Sap que la foto d’ahir el pot enfortir o atrapar. “La col·laboració porta més fruits que la confrontació”, va dir ahir el conseller Albert Dalmau. Caldrà veure-ho. Perquè, en ocasions, les dues opcions són compatibles. Pujol hi va excel·lir, demostrant que de vegades no n’hi ha prou amb evitar el conflicte.
Ara caldrà que el president Illa, que ha arribat on Obiols mai no va poder, també sàpiga esquivar les trampes de la complicitat que van frustrar el seu mestre. Gran repte, amb un sistema de finançament que sovint sembla un laberint com aquell mític que Dèdal va saber construir i del qual en va saber sortir sense perdre’s. Illa haurà de provar de fer igual.