Vox i Aliança Catalana podrien obtenir avui una forquilla d’entre 22 i 25 escons en el Parlament de Catalunya, segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Vox trepitja els talons al PP i la diferència entre les dues formacions és inferior a un punt a Catalunya, mentre que el partit de Sílvia Orriols podria passar a tenir 10 o 11 escons.
Aquesta és la realitat avui a Catalunya, també extrapolable a la resta d’ Espanya o a Europa. La dreta extrema creix i, com reflecteix el CEO, cada vegada hi ha una acceptació més gran dels enquestats cap als seus postulats. Agradarà poc o gens, però la tendència és claríssima. Un dirigent de Vox confirmava a aquest diari que aquest mes de juny passat ha estat el que ha tingut més altes de militants de la seva història.
Hi ha moltes raons que poden explicar el creixement d’aquests partits, des de les desigualtats socials fins a la crisi de la classe mitjana, el desencís dels votants per la falta de solucions a greus problemes com l’habitatge o els casos de corrupció. Però on tots els experts coincideixen és que la gestió de la immigració és una raó de pes que porta molts ciutadans a apuntar-se a aquestes posicions més extremes. Vox fa temps que va descobrir aquestes potencialitats i es presenta i actua allà on hi ha un problema de conflictivitat veïnal amb immigrants pel mig. És el que ha passat a Torre Pacheco, encara que aquí és discutible si tot el xou que s’ha muntat en aquesta localitat murciana donarà redits en el futur a la formació de Santiago Abascal.
El PSOE i el PP, els dos grans perjudicats per la irrupció d’aquesta nova política, intenten construir un discurs alternatiu. Pedro Sánchez va viatjar ahir a Mauritània amb set ministres per rubricar acords de cooperació amb el país africà i insistir en tot el que Espanya deu els immigrants. Alberto Núñez Feijóo fa un discurs menys bonista i, davant l’amenaça de Vox, va afirmar ahir que el que cal fer és deportar “de manera immediata”
els immigrants que delinqueixen. Potser s’ha arribat tard, però sobretot el que cal fer són polítiques realistes i invertir als barris conflictius perquè no hi hagi més degradació social.
