A un amic se l’ha empassat el mòbil. Deglutit. Travessava un mal moment, va ensopegar i hi va caure dins, per dir-ho així. Pobre home. Ara va amb el cap ficat dins l’aparell, el cervell xuclat, fa cosa veure’l. Al metro s’observen espècimens semblants, amb les cames penjant, com si diguéssim, fora del món, navegant en aquella mena de no-res de colors, quina solitud. I no hi ha manera de fer-los tornar a la terra. Els allargaríem la mà perquè tornin, unes cordes per estirar-los amb força, però són tan lluny que ni ens veuen.
El meu amic reconeix la seva addicció greu. Demà ho deixo, diu sense treure el cap. És un cas extrem que necessita tractament, potser l’ingrés en un centre de desintoxicació de mòbils, que ja existeixen, per al·lucinant que sembli. Tinc nomofòbia, comenta, i se submergeix al ciberespai a la recerca de consells per recuperar la vida terrenal.
Gairebé ni em sent; sempre hi ha una urgència que el reclama al mòbil, més enllà
De passada, visita botigues en línia de mobles. Passa moltes hores amb el tema dels mobles. Sempre li ha agradat decorar mentalment cada casa on entra. El convidaves a dinar i et tirava tres envans en un segon. T’entapissava el sofà i el canviava de lloc, et posava el dormitori al bany. Era una època en què encara mirava les coses que tenia al voltant. A tu, per exemple. Era bonic trobar els seus ulls de color avellana furgant els teus. Si ens paréssim a pensar, sentiríem nostàlgia de la seva mirada intel·ligent, fonda, irònica, càlida.
El meu amic tecleja per les cantonades a una velocitat de vertigen, l’addició li ha donat una agilitat als dits impressionant, ves per on. Quan surtis d’això del mòbil podràs ser concertista de piano, li dic, anima’t. Però gairebé ni em sent. Suposo que les nostres veus li arriben llunyanes, a través del vent, des d’aquest planeta enfangat i ple de cuques, olors, rascades, saliva. De vegades li toco el braç per cridar-li l’atenció sobre alguna cosa. Mira, un gos, dic, per exemple. Però sempre hi ha una urgència que el reclama al mòbil, més enllà. Espera, diu, és que he de respondre a això, enviar allò o veure allò altre. Miro el gos tota sola.
Lee tambiénInvestigacions rares
Quan ja no puc més i necessito comunicar-me amb ell desesperadament, salto al seu món i li envio un watsap. I llavors sí, respon, i per un instant, a la fi, aconsegueixo la seva amorosa atenció.