Sols o en parella. O en grup. O a patolls. Al final són molts. En realitat és una turba esquitxada de paraigües, poblada de samarretes sense mànigues, o ja directament a pèl, sense samarreta, i sostinguda, però on es calcen?, sobre sandàlies barates. Totes igual d’horroroses. Un riu, una marabunta, desbordant i plural. D’humanitat suada. Són només les deu del matí i el barri ja col·lapsa. Veus xisclant en tots els colors. Cossos transpirant en tots els idiomes m’impedeixen, de sobte, tota intenció de pedaleig. Al final la meva bicicleta m’escup. Ja no m’hi vol més, a sobre. Així que continuo amb ella al damunt i sempre carrer amunt esquivant guiris, esputs i calor en aquest Guinardó que avui és un infern.
Si el Pijoaparte ens veiés...
Una parella coreana d’estètica violentament occidentalitzada que arrossega dos nens que no semblen seus em desequilibra avançant, a cops de colze, per la meva esquerra. Caic sobre un gos de lluita que, espantat, afluixa els esfínters en l’únic forat que fins ara no havia estat envaït. I la seva caca es queda allà, feta un bassal en un marró que sembla massa pàl·lid per ser sa, penso, mentre el forçut tatuat que l’hauria de recollir despista la tasca esplaiant-se en italià. A rialles. Sento el seu interlocutor responent com ell, com un tenor embogit.
Cossos transpirant en tots els idiomes m’impedeixen, de sobte, tota intenció de pedaleig
M’oblido de l’italià, del gos i la seva liquiditat intestinal a l’ensopegar amb un exèrcit de japonesos (els delicats para-sols, que no paraigües, ballant amb ells, saltiró a saltiró, delaten que no són xinesos) que segueixen un guia que els parla fort i clar. Però en anglès. Em fa la sensació que no entenen res quan els demanen de deixar pas a un trio de runners que empenyen cap avall com si no hi hagués ni turistes ni un demà, i un bus del barri que al seu camí ascendent ens envia a tots els que sobrem en aquesta postal de Barcelona d’estiu contra una paret que esgarrapa.
Cremada de tant de sol i gent estranya.
Lee tambiénCasar-se ara és una ruïna
I a la fi arribo al Park Güell (amb k, se n’adonen?) on m’informen –en anglès– que avui no hi podré entrar. Ni pagant. Que arribo tard i malament. Que les entrades es comprenen línia. 18 euros la general. 13,50 per als nens i els “targeta rosa”. 14,50 per als Muhba (ruta del Modernisme). Zero si m’apunto al Gaudir Més, tortuós tràmit igualment en línia que em permetria accedir-hi de 7 a 9.30 del matí. El problema, em xiva en català un aborigen, és que ja ho saben els turistes: vindràs a primera hora i et rebrà la mateixa rampa folrada de forasters mig despullats i veïns farts. De caques de gossos i runners exigint pas. De japonesos saltant sota para-sols i hispans i xinesos amb els seus paraigües fregits. I la certesa que el park de la salamandra et rebutja. Que no ho veus? Aquí hi sobres.
