Casar-se ara és una ruïna

La llei Bolaños buscava una justícia més ràpida, propera i barata. Potser faciliti coses, però d’entrada té els jutges rebels i molts nuvis igualment emprenyats; aquests perquè d’entrada s’ha carregat els casaments gratuïts. Des de fa exactament dos mesos per a qualsevol “sí, ho vull” cal passar forçosament per caixa. Tots els con­traents (siguin ells i elles, elles i elles, ells i ells, és a dir, totis) hauran de preveure, entre totes les despeses aquesta afegida que veta fins i tot els més tristos casaments civils a cost zero que oferien els jutjats de pau.

No van servir de res les queixes dels nuvis ni les llançades des de la Federació de Municipis i Províncies. I menys les promeses del mateix ministre d’esmenar la norma abans que entrés en funcionament. Gràcies a Bolaños, assetjat per problemes i aspiracions molt més elevades, són els ajuntaments –a través dels regidors o alcaldes– o els notaris els que oficien les cerimònies que judicialment valen, cobrant les corresponents taxes, a les seus del Registre Civil o als espais designats.

Els mileuristes ja no poden permetre’s ni la seva boda ni aquelles a què els conviden

Casar-se surt cada cop més car. I tot i així, la gent continua fent-ho a Espanya. De blanc i gairebé sempre a mida, que un dia és un dia, i gastant-se una fortuna. La inversió s’acosta als 24.700 euros (xifra que, per descomptat, no inclou ni el dispendi de la lluna de mel per senzilla que sigui ni les joies de compromís), i és el banquet la partida a què es destina la major part del pressupost. Hi ajuden pares i avis, sí. I padrins i amics. I els amiguíssims, els molt molt amics. I també els convidats. Però cada vegada menys.

Lee también

Què s’ha pres?

Margarita Puig

Un de cada tres hi renuncia! Perquè no volen o no poden permetre’s els 200 euros mínim que implica el sí quan la celebració té lloc a la ciutat on viuen. O perquè no volen o no poden assumir l’ acanada d’entre 300 i 850 euros que suposa un casament fora. És un escàndol. Una despesa inaccessible per als joves (o exjoves, que la generació Z ja s’està fent gran) mileuristes, que han assumit que no compraran mai un pis com el dels seus pares (a Barcelona el metre quadrat supera els 6.000 euros, nou vegades més que el 1995) i que ara, a sobre, han de renunciar a les bodes. A les seves i aquelles a què els conviden.

Són una ruïna que els contraents i els convidats moltes vegades (d’això també hi ha dades) es veuen obligats a pagar a terminis.