“Un gran poder comporta una gran responsabilitat” és un adagi que data almenys del segle I abans de Crist, però que van popularitzar els superherois de la Marvel en la cultura pop. I de vegades hi penso, quan sento la temptació d’utilitzar el privilegi de disposar d’aquesta tribuna pública per dirimir qüestions personals.
Així, brandant la capa de justicier, fantasiejo que escriuré sobre el malvat quiosquer desconegut que passa fraudulentament el meu número de subscriptor d’aquest diari i m’impedeix de recollir-lo a sota de casa quan em despisto i arribo una mica tard.
O penso que sabran el que és bo els del servei de restauració del Grec per fer-me anar amb el val del meu biquini trufat d’un parada a un altra dels jardins de Montjuïc i al final dir-me que no els en quedaven (i a sobre que, si volia devolució dels meus diners, havia de fer una cua quilomètrica a la parada original, just la que quedava més lluny d’on era).
–De què escriuràs diumenge? –sento, a l’altra banda del passadís
També faig tremolar, en els meus somiejos, les grans corporacions: explicant, per exemple, com la meva nova companyia telefònica (britànica), al fer la portabilitat, em va perdre el número, com si fossin unes claus, i em va deixar incomunicat del món conegut, i que l’anterior (francesa) em va continuar cobrant l’internet que ja no feia servir durant mesos.
El meu reporterisme de denúncia imaginari no s’esporugueix ni davant els baixos fons locals: m’imagino narrant els meus diàlegs amb alguns tèrbols taxistes a la Vila Olímpica, que de matinada només accepten portar-te si els pagues una tarifa fixa quatre vegades superior a la que marcaria el taxímetre (on són les patrulles urbanes contra aquesta gent?).
Lee tambiénFills d’una vall quàntica
I no parlem d’aquell restaurant que em cobra les olives que no he demanat, del banc que m’obliga a anar presencialment a fer una gestió perquè no funciona aquell apartat a la seva app i després me la cobra, d’aquell teatre convertit en sauna per l’absència d’aire condicionat, o de la tintoreria que m’ha espatllat per sempre el vestit... Desconcerten les infinites possibilitats de convertir aquestes humils línies en una venjança. I segur que milers de lectors, víctimes d’abusos semblants, s’identificarien amb mi.
–De què escriuràs diumenge? –sento, a l’altra banda del passadís.
I, no sé què passa, però, al final, acabo parlant del canvi climàtic, la física quàntica o em fico amb Trump (això últim té la meva mare amoïnada).
