No és estrany l’escepticisme generalitzat amb què es va acollir la iniciativa del multimilionari nord-americà Elon Musk de fundar un nou partit polític arran de la frustració que li va causar l’ajustada aprovació per part del Congrés de l’anomenada One Big Beautiful Bill,
un monument –al marge d’un altre mena de consideracions socials– a la irresponsabilitat fiscal. I és que, a primera
vista, no hi ha cap altra democràcia al món on el bipartidisme, l’alternança en el poder entre dues úniques forces polítiques, estigui tan consolidat.
En efecte, cal remuntar-se al mandat de Millard Fillmore (1850-1853), membre del Partit Whig i tretzè primer mandatari del país, per trobar un president no pertanyent al partit Demòcrata o el Republicà. D’això han transcorregut més de cent setanta anys, fet que suggereix una estabilitat històrica massiva, sense parió en cap societat democràtica.
Antigament símbol d’estabilitat i equilibri, des de fa dècades mostra signes de fatiga i ineficàcia
I, tot i això, aquesta visió es contradiu amb els profunds canvis interns que han experimentat els dos grans partits i, especialment, amb la influència que els tercers partits han tingut en les eleccions, especialment a escala presidencial. Bill Clinton va ser probablement president el 1992 gràcies a la candidatura independent de l’empresari Ross Perot, que va dividir el vot conservador, mentre que la seva dona Hillary, que va superar confortablement Donald Trump en el vot popular global, va perdre els comicis del 2016 als estats frontissa de Pensilvània, Michigan o Wisconsin, a causa, en gran manera, al suport rebut per les candidatures progressistes en aquests estats.
I si el bipartidisme és incondicional a escala presidencial, què en podem dir, altre cop en el pla teòric, a escala parlamentària. A Washington no hi ha grups mixtos ni al Senat ni a la Cambra de Representants i els legisladors s’integren irremissiblement a la majoria o a la minoria dels corresponents comitès, sense terceres vies.
Tot i això, l’atípica situació del Partit Republicà, abduït per Donald Trump i, especialment a la Cambra de Representants, caracteritzat per diverses faccions cadascuna més extremista, ofereix a Elon Musk una oportunitat única de fer la vida miserable al seu examic Donald Trump. En efecte, amb unes majories tan ajustades, amb votacions que es resolen a la Cambra Baixa per dos o tres vots de diferència i que al Senat necessiten que desempati el vicepresident Vance, que el nou partit del magnat d’origen sud-africà aconseguís a les eleccions legislatives de l’any que ve un grapat d’escons crucials no és probable, però sí possible. Finançament no els ha de faltar.
Amb tot, aquell bipartidisme antigament símbol d’estabilitat i equilibri, mostra des de fa dècades signes de fatiga i ineficàcia. Al Partit Demòcrata, això es tradueix en una falta de lideratge i programa després de
la frustració que va representar la presidència de Joe Biden.
I pel que fa als republicans,
sembla que tot es resumeix
en qui interpreta més bé les
últimes ocurrències i aforismes del líder màxim, Donald
John Trump, sovint incoherents o contradictòries. Tot un
panorama.