Paula Malia (Barcelona, 1990) es defineix com a actriu, però dalt d’un escenari o davant d’una càmera pot fer tot el que es proposi, com fer riure o plorar, i cantar i ballar. Ha estat present a la pantalla petita amb les quatre temporades de la sèrie Valeria, i a l’escenari del TNC com a protagonista del musical Ànima. Per acabar-ho d’adobar, va presentar els premis Gaudí i aquest juliol també ha estat la presentadora dels premis del suplement Quèfem? Enraonem amb ella buscant un forat en un descans de la nova sèrie que està rodant, La casa nostra, de Dani de la Orden i Oriol Pérez.
Com va el rodatge de la nova sitcom de TV3?
Aquesta setmana acabem de rodar la primera temporada, i a partir de setembre comencem amb la segona, que acabarem al desembre.
Quan s’emetrà?
En principi, a la tardor. La primera temporada són 14 capítols, d’uns 20-25 minuts.
A la ‘sitcom’, interpreto una noia que sap dividir un àtom, però no sap fer una truita de patates
Graveu amb públic?
Sí, i és molt curiós. Rodem un capítol a la setmana entre dilluns i dimarts, i els dimarts tenim públic al plató. Jo no ho havia fet mai i és tota una experiència.
És com teatre gravat?
Exacte, però segueixes tenint el codi audiovisual. Vull dir que al final la gent veu un rodatge. Cada setmana ens preparem un capítol, llavors en algun moment ens equivoquem, en algun moment parem. I tot és molt ràpid, anem amb moltíssima pressa tota l’estona... Penso que el que és bonic és que veuen l’experiència del que és un rodatge.
Però amb un punt més teatral?
Sí, perquè les càmeres no entren dins del set, sinó que es queden fora, i el to de la sitcom és de comèdia, amb un toc semiteatral.
Si repetim una seqüència tres cops, el públic riu a la primera i a la segona, però no a la tercera
On passa?
Sempre són els mateixos tres sets. Hi ha el pis del protagonista, Marc Rius, que fa el personatge de Miki, que viu al pis dels seus pares; després hi ha el pis de les veïnes, que som Betsy Túrnez i jo; i després tenim el bar. A més, hi ha un set de variables que és el més divertit, perquè hi ha dies que és un hospital, un terrat... Els estudis són a Sant Just Desvern i, tot i que ara ja ho tenim ple, qui vulgui venir de públic s’hi pot apuntar per a la segona temporada al web de TV3.
Com és el vostre personatge?
És una noia superdotada, amb altes capacitats, però també és molt petita. Just ara, se’n va de casa dels pares per sortir de la bombolla on ha viscut sempre i començar a entendre el món real d’una persona de 30-35 anys. És una noia que no entén la ironia ni les convencions socials, i això dona peu a un seguit de malentesos i situacions còmiques. Sap dividir un àtom en dos, però no sap fer una truita de patates.
Vaig dir que sí a presentar els premis Quèfem? perquè estan vinculats a la cultura
Fa pensar en el Sheldon de The big bang theory, oi?
Sí, té un punt diferent, potser menys tibat, perquè conviu amb tot de personatges estrambòtics. Però sí, ella, tot i que té cinc carreres i tres màsters, no deixa de ser una extraterrestre. Tot s’ho pren de manera literal, i això és molt còmic. I és molt gustós d’interpretar.
Com és el protagonista?
És un periodista una mica frustrat perquè fins ara no li ha anat gaire bé. Quan l’hi demanen, escriu articles en un diari local, però ell aspira a treballar a la tele a Col·lapse. Li demana matrimoni a la seva parella d’aleshores, que és el personatge de la Rut, que interpreta Núria Casas, i justament aleshores ella el deixa. I a part de tot això, els seus pares, que interpreten Llum Barrera i Albert Ribalta i que estan separats, decideixen tornar a viure junts al pis que s’havia quedat ell. D’altra banda, en Miki comparteix pis amb el seu millor amic, que interpreta Adrian Grösser i que és un emprenedor amb molt poca intel·ligència, té moltes idees, però molt boges.
Al teatre, m’agrada assajar i fer cada dia un gerro, que a cada funció el pots anar polint i millorant
Com va el rodatge amb públic?
Per mi és molt nou, i per això li preguntem moltes coses a Albert Ribalta, perquè ell sortia a Jet lag, amb les T de Teatre. Nosaltres gravem dos dies: dilluns sense públic i dimarts amb públic, i tots dos dies gravem el capítol sencer. Dilluns tenim els plans curts i així no tenim el públic hores i hores al set. Si no, podria arribar a veure la mateixa seqüència cinc vegades. Així, la veu només dues vegades, o màxim tres.
El públic riu igual totes les vegades?
La primera vegada riu; la segona, també, perquè ja espera el gag; però a la tercera ja no, la cosa va de baixada. I aquí entra una figura fonamental, que és Arnau García, l’animador de públic. El que fa és esgotador i meravellós alhora, perquè no para d’improvisar i d’esperonar el públic perquè no decaigui. Hi ha moltes estones de retocs de maquillatge i vestuari, de canvis de càmera, i això fa que el rodatge se’ls pugui fer pesat.
Amb la Carmen de ‘Valeria’ he estat cinc anys amb un mateix personatge, i això no m’havia passat mai
Vau presentar els premis Gaudí iaquest mes també els premis Quèfem? És un nou vessant en la vostra trajectòria?
Jo soc actriu com a cosa troncal. Vaig presentar els Gaudí perquè m’ho va demanar Daniel Anglès, i la veritat és que m’ho vaig passar molt bé. I als premis Quèfem? també vaig dir que sí, perquè estan vinculats a la cultura i em va venir de gust fer-ho.
Sou una artista versàtil, que tant feu teatre de text com musical, cinema, televisió, i ara també feu de presentadora. Què us agrada més?
M’agrada molt la varietat, perquè tot té la seva gràcia. Al capdavall, tot és interpretar. Sí que és veritat que a la sitcom la velocitat de feina és molt bèstia, cada setmana és un text nou, i això és una escola brutal. Però potser el que m’agrada més és el teatre, perquè té una cosa molt artesana. M’agrada assajar, amb un text que anirem fent, refent i retocant. Tot i que després cada dia fas la mateixa funció, és com si cada dia fessis un gerro, que el pots anar polint i millorant, i això m’encanta. En canvi, l’audiovisual no és així: un cop s’ha rodat, allò ja està fet. També és veritat que amb l’audiovisual pots parar sempre que calgui, i al teatre has de fer les tres hores de l’obra sense aturar-te.
Els personatges t’obliguen a veure el món amb uns altres ulls, a escoltar de maneres diferents
Què passa quan deixeu de fer un personatge? N’hi ha hagut cap especialment significatiu?
Quan s’acaba un projecte, fas un dol, evidentment. Amb l’equip, amb el projecte i també amb el personatge, perquè t’ha acompanyat durant molt de temps, fins i tot la roba del personatge. Al personatge que feia a La nostra ciutat li vaig agafar molt d’afecte, perquè el procés va ser preciós. També va ser la primera vegada que m’enfrontava a una sala gran, la Fabià Puigserver del Teatre Lliure. També la Greta, del musical Ànima. La Carmen, de Valeria ; cinc anys amb un mateix personatge no m’havia passat mai. O la Bet, de La mala dicció , i ara participaré en La nit del músic alt , al Grec, perquè no li he pogut dir que no al Jordi Oriol. El que fa té un nivell molt alt, amb les paraules fa unes partitures meravelloses, és orfebreria pura.
Heu esmentat la roba del personatge. En podeu donar més detalls?
Ara semblaré una mica boja, però és que m’acomiado de la roba del personatge. Quan s’acaba l’última funció, a banda que ploro com una magdalena, busco un moment per estar sola, si no, es pensaran que se me n’ha anat la pinça. Llavors abraço la roba i dic: “Moltes gràcies”. Cada personatge és una oportunitat d’explorar moltes coses que a la teva vida potser no et passaran mai: experiències, maneres de pensar, maneres de moure’t... Els personatges t’ensenyen moltes coses. T’obliguen a veure el món amb uns altres ulls, a escoltar de maneres diferents, cavalcant amb un cavall que et porta a llocs on en la teva vida normal no hi aniries mai.
