Ni robots ni IA: arquitectura
Reconforta entrevistar un professional creatiu, per fi, que no confia en les màquines per optimitzar la seva feina sinó en la terra, sí, tones de terra, pedra i pedres i, sobretot, fusta. I res de fustes exòtiques, sinó de les que tenim al costat dels fonaments de les nostres cases encara construïdes amb tant de formigó, ciment, alumini –molt contaminant– i tota mena de materials que han convertit la construcció en un sector ecològicament insostenible. Avui Espanya, començant per l’habitatge social, explica Bouzas, i ho predica des de Harvard i Cornell, és exemple de la recuperació d’aquesta arquitectura reintegrada en l’entorn. I amb ell, en les nostres vides. Ara només falta que, a més de sostenible, aquesta nova construcció que surt de la terra i torna a la terra sigui també assequible.
Per què és arquitecte?
La meva família és de Soutelo de Montes i allà les muntanyes són fustaires, comunals i un suport per a l’economia del poble. La meva àvia les va reclamar i obtenir per a tothom quan vam aconseguir l’autonomia gallega; per això el meu material favorit és la fusta.
És arquitecte per la seva àvia?
I em vaig criar jugant amb les mans i acoblant coses amb el que tenia a mà: caixes, pals... Sempre m’han agradat els plànols, les maquetes, el portamines, el llum articulat, la taula inclinada...
Vostè, a més, és precoç, però els arquitectes solen triomfar grandets.
És una professió de llarg recorregut. El meu pare és arquitecte...
Home, això ajuda!
Esperi. Vaig triar estudiar arquitectura durant la crisi del 2008. A casa vivíem una situació precària, perquè el meu pare llavors va perdre la seva feina, empleats, oficina...
Tots tenim mals moments.
Fins a l’any passat no va recuperar la seva facturació, per això encara soc conscient que m’estic ficant en un embolic. I llavors vaig decidir anar-me’n a estudiar a Madrid.
Per què a Madrid, havent-hi Barcelona?
Volia sortir de Galícia. Allí vaig descobrir que hi havia dues pulsions en aparença
contradictòries, però que en realitat
són complementàries: nivell d’experimentació i rigor tècnic... I un programa de beques internacionals.
Mola.
Així vaig poder treballar al Japó, Santiago de Xile i Lisboa... Així vaig poder triangular
posicions i veure que el món és més que
Espanya...i així vaig fer un projecte final de carrera que es va fer molt popular.
A Madrid?
I molt castís. Era Un buen Suceso, que recollia les ruïnes de la tres cops destruïda i
reconstruïda església del Buen Suceso: destruïda amb la guerra de la Independència, reconstruïda i destruïda amb la Guerra Civil, i una tercera vegada quan es va esfondrar...
Va projectar-ne la quarta reconstrucció?
Passejant en bici per El Pardo em vaig trobar unes pedres ornamentals amb la inscripció “El buen Suceso”. Vaig investigar i vaig
veure que no estaven catalogades i que
posant-les al mapa marcaven tota una línia. I, en efecte, vaig inventar un projecte utòpic i conceptual d’església a partir de les ruïnes de l’anterior amb un joc d’equilibris. I és la mateixa idea que ens va inspirar el pavelló d’ Espanya a la Biennal de Venècia.
Per què li van encarregar el pavelló?
El vam guanyar per concurs. Tot ho he guanyat per concurs o beca. A U n buen Suceso m’interessava tant l’edifici de fusta com el bosc del qual procedeix.
Com era el pavelló de la Biennal?
Amb Roi Salgueiro, que havia estat el meu professor al MIT i Harvard, vam provar de demostrar amb el projecte Internalities que a Espanya aquests cinc anys hi ha hagut una arquitectura magnífica.
Per què la considera tan bona?
Perquè ha respost a com abordar les externalitats mediambientals...
Externalitat en el sentit econòmic?
Ens referim a externalitzar, per exemple, els residus i els seus costos, però privatitzar els beneficis. La nostra arquitectura, en canvi, internalitza costos de construcció, que era una indústria poc ecològica, per descarbonitzar-la utilitzant pedra, terra i fusta.
Com ho van representar a Venècia?
Amb balances com a símbol que ha estat
un èxit. La premsa britànica deia que
l’únic pavelló que no especulava amb
construir de forma alternativa sinó que ho demostrava era el nostre. I ha estat possible al tenir la perspectiva que dona viure
fora d’ Espanya. Vaig començar amb una
beca de La Caixa a Harvard i ara soc professor a Cornell.
Per què és tan especial l’arquitectura espanyola?
És admirada sobretot pel seu habitatge social i la seva disciplina tectònica...
Tectònica?
Sí, l’acoblament de materials naturals que és com una joieria, un disseny molt nostre. Reduïm les emissions de la construcció utilitzant els materials que tenim al costat. És l’arquitectura de la terra i de la Mediterrània.
Agraeixo que no em parli d’ IA.
Aquest futur nostre té a veure, més que amb robots, amb éssers humans i amb la matèria que ens envolta al nostre entorn. També m’interessen les instal·lacions urbanes de vegades en llocs conflictius...
Perquè la gent els recuperi?
Fa dos anys vaig dissenyar una persiana en una plaça a la qual no anava ningú i de sobte amb la nova ombra es va convertir en un espai neuràlgic. També vaig projectar una altra coberta a Braga, Portugal. Intento desafiar amb aquestes peces les estructures tradicionals. I sempre construeixo amb fusta gallega, que és la que m’agrada.
