L’Ubisquinol és un enzim fonamental. S’absorbeix en petites dosis en la dieta i es troba a totes les cèl·lules del cos humà. Té un paper clau en el transport d’electrons que es veu que és tan important per a la producció d’ATP (trifosfat d’adenosina), font principal de l’energia cel·lular. És antioxidant i té efectes positius en la salut del cor, el cervell i els ronyons.
Convertir l’Ubisquinol en protagonista d’una novel·la és una repte que només és a l’abast de Núria Perpinyà (Lleida, 1961). Perpinyà té el gran mèrit de, tot i ser professora de Teoria i Literatura Comparada a la Universitat de Lleida, no escriu novel·les com a professora de Teoria i Literatura Comparada sinó com una narradora capaç d’abordar els temes més complexos: des de la teoria de la ciència a la idea del sublim inherent a l’alpinisme i de l’arquitectura del sentit íntim a com l’escriptura col·lectiva de les xarxes ha canviat la idea de l’amor. Perpinyà és, per damunt de tot, una escriptora intrèpida.
Que juga un joc divertit però perillós. D’una banda –això és boníssim– s’ho passa bomba. Te la imagines exultant després d’escriure un parell de pàgines formidables, plenes d’humor, en les quals és capaç de combinar aminoàcids, antivirals, inhibidors i ions amb escenes i personatges de l’Odissea. Però al mateix temps, la documentació la xucla de tal manera que quan arriba el lector i s’ho troba tot fet, se sent incapaç de seguir-la. D’entrada cal fer un esforç i en diferents moments de la lectura, cal renovar-lo per no perdre’s les moltes coses bones que hi ha. La temptació és demanar a Núria Perpinyà una estructura més visible, una intenció més clara, unes transicions més naturals, menys pàgines, però llavors ja no seria Núria Perpinyà.
⁄ És capaç de combinar aminoàcids, antivirals, inhibidors i ions amb escenes i personatges de l’‘Odissea’
El cos invisible és l’epopeia de l’Ubisquinol dins del cos d’una dona. L’explora per veure món i per tornar a l’origen: la mare, que va perdre en un tall de verat. Els referents són Les cosmicòmiques d’Italo Calvino, els contes filosòfics de Voltaire, Les aventures del baró de Munchausen i l’ Ulisses, entre d’altra literatura de segon grau. Perpinyà humanitza els elements més petits del cos humà –mitocondris, proteïnes– i els fa endrapar, cardar, conversar i litigar. Les venes són rius mitològics, els viatgers hi fan escales per recollir mercaderies. Un bocí de poma matxucada és un vagó que permet arribar fins a l’estómac. L’erotització de totes les funcions del cos fa molt de riure. La manera com Perpinyà descriu una indigestió i fa parlar Estimacal enfurismada: vol fer-se monja i anorèxica i deixar de ser una cassola amb massa de tot. Quan explica l’entrada de fum de tabac als pulmons com si el cos fos una màquina envaïda per vapors tòxics. Quan explica l’obsessió de l’Ubisquinol de veure el cos per fora i la perplexitat que té quan troba la dona nua: l’aventura pel mar de pell comença per la planta del peu. Les pàgines sobre l’esquelet i la calavera que –sense perdre l’humor– tenen altura metafísica: mentre que els ossos són bocins i semblen pedres, la closca recorda l’ésser que hi vivia. També l’Ubisquinol fuig de la mort. La novel·la està plena de moments feliços, de comparacions inesperades, de diàlegs còmics i paradoxals que posen sobre la taula que, si bé som producte de la bioquímica, en el món d’Ubisquinol, la bioquímica funciona com la Humanitat dels grans llibres clàssics: amb amor, passió, ambició i afany d’aventura.
Si un dia algú escriu un llibre com aquell de Pere Gimferrer que es deia Los raros, Núria Perpinyà hi tindrà un paper destacat amb més d’una novel·la. Estan escrites amb passió i imaginació, són èpiques i van al fons de la vida humana amb metàfores extremes. La d’El cos invisible una de les més extremes i atrevides.
Núria Perpinyà
El cos invisible
La Magrana. 275 pàgines. 21,90 euros