Hi ha notícies amb un fons enigmàtic que desperten una curiositat malsana. Què va passar a porta tancada? Quina cara feien els protagonistes? Però no té cap sentit imaginar escenes que passen en ambients desconeguts. Reunions de responsables polítics, per exemple, decidint què votaran al Congrés.
No en sabem ni un borrall, del que es parla en aquestes conjuntures, si mengen alguna cosa mentre discuteixen, si discuteixen, si estan al voltant d’una taula, si expliquen algun acudit o estan seriosos, quina roba porten ni res. Les reunions, posem per cas, on diverses organitzacions polítiques, tant d’esquerres com de dretes, van decidir tombar el decret antiapagades, com van ser exactament? L’assumpte és misteriós perquè es tracta d’una iniciativa que havia aconseguit el consens de la indústria, els sindicats i els ecologistes, déu-n’hi-do.
La ministra per a la Transició Ecològica després de veure rebutjat el decret antiapagada
Públicament, els partits que hi van votar en contra no s’han molestat a parlar gaire del decret. No han detallat quins problemes li troben. En les seves declaracions, el decret tombat és el menys important. Uns han dit, sense embuts, que no donaran suport a cap llei mentre no es resolgui allò seu. De manera que la funció legislativa, per la qual els paguem, no la pensen fer. Sembla que ens fan una mena de vaga de braços caiguts.
Algú diu, obertament, que el contingut del decret no importa gens ni mica?
D’altres declaren que el més important és que ha quedat provat que som davant el final de la legislatura, perquè el Govern espanyol ja no té suports. Al decret li dediquen només un parell de desqualificacions, com passant per sobre del mort. L’argumentari està clar. Però què van comentar entre ells, reunits no sabem on, per arribar a prendre la decisió de votar en contra de la cosa? Saltar-se l’ètica professional en solitud és fàcil, però com es fa en grup? Algú diu, obertament, que el contingut del decret no importa gens ni mica? O això es dissimula amb silencis espessos?
Lee tambiénAddictes al no-res
Les votants estem acostumades a l’electoralisme radical, però agrairíem una mica més de dissimulació. Com a públic involuntari dels seus espectacles a la Cambra, ens agradaria que hi posessin una mica més d’interès. Aquesta és una de les vegades en què es veu massa el truc. Si l’aprovació, o no, de lleis que afecten les nostres vides és, definitivament, un joc de cartes, ens estimaríem més una feina més fina.