Els Amics de les Arts va començar sent això, un grup d’amics, però en vint anys –és molt o no gaire?– s’han instal·lat en la memòria popular gràcies a una primera explosió continuada amb la resistència d’una carrera que han adaptat a la seva pròpia maduresa. Ja van començar a celebrar l’aniversari amb un disc farcit de versions pròpies amb companys de viatge i col·legues admirats, però si algú es pensava que convertirien la celebració en fastuós autohomenatge, s’equivoca. Bé, sí, una mica n’hi va haver, en això de la nit de divendres al Poble Espanyol, ves sinó quin sentit té. Els Amics, el trio que formen Dani Alegret (veu i teclats), Joan Enric Barceló (veu i guitarra) i Ferran Piqué (veu i guitarra) van fer una festa grossa de totes totes amb el públic que els ha permés convertir la música en la seva professió.
Amb les entrades esgotades feia mesos, sense pluja però patint –potser per espantar els núvols abans sonava per megafonia I la pluja es va assecar, de Roger Mas–, el grup va compartir durant dues hores una vintena llarga de cançons en tres blocs començar per Ja no ens passa, que reflecteix aquell pas a una certa maduresa: “I el dia que sortim cantem tant allà al mig que ja podríem ser els pares d’algú”, canten, sí, i canten i són pares. Ja passa.
Lee también
Jordi Roca, vestit de ‘l’home que treballa fent de gos’, ha dut el pastís d’aniversari que ha fet
Es van posar el públic intergeneracional, molts pares i fills de moltes edats a la butxaca només començar, i no van deixar anar la connexió entre l’escenari i la pista que ocupava tota la plaça del poble. Tothom cantava amb ells, el trio titular que van sumar al baix (Pol Cruells) i bateria (Ramon Aragall), trio de vents i quartet de corda.
Tot seguit, un bon grapat de cançons: El seu gran hit, Les coses, La nit sembla que serà nostra –i tant que ho va ser!–, Citant Mercè Rodoreda, Ciència-ficció, L’affaire Sofia, Et vaig dir, No ho entens, El matrimoni Arnolfini –ja saben que “tornar sempre és la millor part de l’aventura”–. Amb Apunto shakespeare l’Orfeó Català va entrar a l’escenari i en Dani, en Ferran i en Joan Enric es van barrejar a cantar entre el públic. Encara amb la coral van fer Tots els homes d’Escòcia, per continuar amb Les paraules que triem no dir, Monsieur Cousteau –tots a l’escenari amb el típic gorro de l’oceanògraf i cineasta comandant del Calypso – i Tothom es separa. Tot seguit, van encadenar dos medleys de hits amb alguns dels temes més antics però no oblidats –amb l’actriu Júlia Bonjoch posant veu a Bed & Breakfast, que per satisfacció dels assistents van tocar sencera amb participació de l’orfeó–. I va arribar el colofó amb L’home que dobla en Bruce Willis i l’estimada L’home que treballa fent de gos, i resulta que l’entranyable gos és ni menys ni més que Jordi Roca, entusiasta, que duu el pastís que ha fet. Per molts anys! Encaren el final amb grans èxits com la festiva 4-3-3, l’emotiva Louisiana o els camps de cotó –altre cop amb l’Orfeó Català–, i la cançó que més els va donar a conèixer, aquell Jean-Luc que tothom canta i balla i salta i que va fer descobrir el geni del cinema francès a més d’un, per plegar, ara sí, amb Semblava que fossis tu. Una festa de poble, en el millor dels sentits, si és que no és l’únic possible.
