Amb Picasso sempre hi ha coses per descobrir. Jo mateixa encara m’assabento de coses noves cada dia”. Aquesta mateixa setmana, amb motiu de la inauguració de l’exposició Créixer entre dos artistes , Paloma Picasso explicava que justament el més fascinant del Picasso artista era la capacitat per continuar-nos sorprenent, com si en algun moment hagués llançat al riu la clau que obre i revela el significat ocult de moltes de les seves obres i deixés aquesta tasca en mans dels estudiosos del futur.
Una de les més ferventment estudiades i debatudes és Les senyoretes d’Avinyó (1907), la seva primera obra mestra. És el quadre que va donar origen a tot l’art modern i en més de cent anys de vida ha estat objecte de les més diverses –i fins i tot contraposades– interpretacions d’investigadors d’arreu del món. Picasso la va començar amb la idea d’una escena de bordell, però res no certifica que aquestes cinc dones nues, dues de les quals dretes, amb els braços enlaire per exhibir els pits i els grans ulls negres clavats en l’espectador, siguin realment prostitutes. Les altres tres figures de siluetes aplanades i pits triangulars porten el que semblen màscares africanes, per molts la prova incontestable de la influència de l’art negre en el jove pintor de 25 anys.
Picasso hauria manllevat imatges de Campdevànol i de la capella de Sant Martí de Fenollar
Pel col·leccionista i investigador Alain Moreau, es tracta d’una idea no per repetida menys esbojarrada. “És veritat que Picasso va tenir un gran interès pel mal anomenat art primitiu africà i que va ser un gran col·leccionista de màscares i escultures exòtiques, però la seva època negra no va començar fins a finals del 1907 i començaments del 1908, és a dir, quan ja havia acabat la tela”, defensa. Per contra, Moreau, que s’autodefineix com un “detectiu de l’art”, obté proves des del 1995 a favor d’una tesi que canvia el que s’havia acceptat fins ara majoritàriament. De fet, assegura, els negres de Picasso no s’inspiren en l’art africà, sinó en l’art medieval català, concretament en els frescos avui desapareguts de l’església La Vella de Sant Cristòfol de Campdevànol (Ripollès) i a les pintures romàniques de la capella de Sant Martí de Fenollar, als peus del Pirineu i a uns trenta quilòmetres de Perpinyà, a la Catalunya del Nord.
“Picasso mateix va negar moltes vegades que hi hagués art negre a Les senyoretes d’ Avinyó i en una entrevista del 1920 en què, juntament amb altres artistes, li van preguntar l’opinió sobre aquest art, va respondre: ‘ Art negre, connais pas’ (art negre, no el conec)”, explica Moreau. “Va encarregar a Christian Zervos un al·legat de 44 pàgines per desvincular-se dels models africans escudant-se darrere de l’art iber, que cap altre artista no havia explotat. Era el seu domini propi”. I, com que no va donar els seus fruits, trenta anys després Pierre Daix, el seu amic i biògraf, va tornar a intentar desfer la confusió amb un article publicat a la revista d’art més difosa en llengua francesa sota el títol Il n’y a pas d’art nègre dans les demoiselles d’Avignon. Ara és el mateix Moreau qui s’afegeix una altra vegada a la causa amb un article acadèmic, Picasso i l’art primitiu. Els ‘negres’ de Picasso surten de la Catalunya francesa, que acaba d’aparèixer al Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi.
L’investigador Alain Moreau defensa que el pintor es va inspirar en l’art medieval en la seva primera obra mestra
Francès establert a Barcelona. Moreau és un erudit que, als 75 anys, investiga per amor a l’art. El seu mètode, reconeix, deu més al tinent Colombo o a l’inspector Gadget que al dels historiadors de l’art. “En realitat, vaig en contra de la història. Quan veig alguna cosa de què es parla molt, però no em quadra o hi ha versions diferents, em poso a treballar, busco pistes, tracto de lligar caps i en un moment determinat, quan trobo un punt feble estiro el cap...”. Un el va trobar en Alfred Barr, el primer director del MoMA, que va apuntalar la teoria de l’art negre de Les senyoretes d’ Avinyó a l’exposició Forty years of his art que li va dedicar el 1939 el museu novaiorquès, exposant al costat del quadre una màscara africana Itumbi en què se suposa que es va inspirar per a “la dama més espantosa”. “Aquesta màscara no havia arribat a Europa fins al 1935, de manera que és impossible que Picasso l’hagués vista”, argumenta.
Tot i això, quan i com va arribar Picasso a Campdevànol i a Sant Martí de Fenollar? Les visites no estan documentades. “El més probable –arrisca Moreau– és que hi parés anant cap a Gósol perquè el seu amic Joan Vidal Ventosa, que era el fotògraf de la Junta de Museus de Barcelona, li recomanés veure les restes del fresc de l’església de Sant Cristòfol, avui desaparegut però del qual hi ha una còpia de l’historiador Ramon d’Abadal”. Moreau hi va trobar la figura d’un Adam que hauria impactat en la ment Picasso i que va abocar seixanta-sis anys després en un autoretrat colpidor i descarnat, quan al final de la vida es representa a si mateix amb una imatge cadavèrica, amb les espatlles exhaustes i la cara simiesca, tornat moradenc, sense afaitar, les galtes enfonsades i els llavis segellats. Mort però encara viu. Com és possible que el tingués present sis dècades després? “Picasso era com un frigorífic, ho conservava tot en la memòria encara que només ho hagués vist durant un segon”, respon.
“Picasso era com un frigorífic, ho conservava tot a la memòria encara que ho hagués vist un segon”
Per Moreau, també és evident que va reutilitzar fragments de Sant Martí de Fenollar, que va poder visitar durant unes vacances pel sud de França el 1907, tant per les formes com pel cromatisme que no tenen les màscares africanes. El famós autoretrat del 1907, al Museu de Praga, estaria “calcat en els colors i l’exageració dels ulls, el mentó angulós i el color vermellós d’una de les seves figures”. L’investigador també adverteix de la semblança de l’“inexplicable trasto a la faç de la senyoreta en primer pla amb cara de verraca , aquesta excrescència que no se sap què és: una orella, un tumor, un bumerang o un braç”, amb un altre personatge de la mateixa capella. O la verge replicada en nombrosos caps primitivistes.
