I l’acord amb els EUA ha arribat. Tot i que no s’han públics aspectes substantius, “ habemus aranzels”: un 15% per a les exportacions europees i un 0% per a les americanes. Resultat esperable, una vegada Von der Leyen va acceptar que s’havia de reduir el superàvit que tenim amb els EUA. La seva disminució implica, a més d’aranzels, compres massives de la UE als EUA els pròxims tres anys (en material militar i uns set-cents cinquanta mil milions de dòlars en gas natural) o noves inversions (sis-cents mil milions). Tot i que alguns d’aquests acords semblen pur desig (qui obligarà les empreses europees a adquirir gas o invertir als EUA?), cal no oblidar els detalls més que problemàtics que queden pendents, potents palanques
en mans de Trump: control de les tecnològiques, impostos sobre multinacionals, regulacions sanitàries o aranzels sobre productes farmacèutics, agrícoles, ferro o acer.
Llastimosament, des del primer moment del conflicte, Europa estava condemnada: l’OTAN, Ucraïna i els aranzels formaven un tot a negociar de què era impossible escapar-se indemnes. I en els tres àmbits, la humiliació europea ha estat absoluta: pagadors del 5% de despesa en defensa, en part en compres als EUA; pagadors de les vendes de material militar que els EUA enviïn a Ucraïna; i, finalment, pagadors de les noves relacions economicocomercials.
L’OTAN, Ucraïna i els aranzels formaven un tot a negociar de què no era possible sortir indemnes
D’aquest marasme negociador, té una mica de justícia poètica contemplar el clamor francès contra l’acord: fa 20 anys Paris va rebutjar la Constitució europea i es va oposar a qualsevol vel·leïtat de govern europeu, i ara plora per la llet vessada: com tantes altres vegades en aquesta desitjada, i inacabada, Europa, el passat ens atrapa.
La imposició imperial americana mostra que no som més que un mosaic d’interessos polítics, econòmics, financers i comercials dispars i, més sovint del que voldríem, contraris. Les últimes setmanes ho han mostrat una vegada més: acords França- Regne Unit i Alemanya-Regne Unit en defensa, però res que s’assembli a una posició comuna en una matèria tan sensible.
Els optimistes diran que la UE ha avançat sempre a batzegades, de crisi en crisi. Lamento no compartir aquesta visió: ja fa molts anys que la unió política europea era condició necessària, no suficient, per gestar un poder europeu autònom. La incapacitat per avançar en aquesta direcció ens ha situat en el trist present d’aquests dies: el d’una UE incapaç per impotent, que Trump no ha fet més que evidenciar.
Aquest estiu del 2025 Europa s’està despertant finalment d’un bonic somni : el de la unitat del continent. Perquè des dels noranta, euro inclòs, hem estat dormint. Un somni que avui continua: la Comissió vol ampliar la UE als Balcans, Ucraïna i Geòrgia. És l’hora de despertar-se i afrontar el que ens espera. Que tingueu bones vacances. En necessitem.