És emocionant. Acab de grimpar a un garrover, o he trobat un vell molí abandonat, o explor camins amb bicicleta. Tenc deu, onze, dotze anys, de vegades m’acompanyen els meus germans, d’altres vaig tota sola amb la cussa. Duim provisions (galletes d’Inca) i mai no ens creuam amb ningú. El que és emocionant, precisament, és que ningú sap que soc aquí. Sent un pessigolleig, l’anticipació d’una aventura gairebé sempre inventada, copiada d’Indiana Jones, o dels Goonies o d’Els Cinc. Descobriré un tresor o un secret, un lloc que només jo coneixeré, un refugi.
Tants estius després, encara ara necessit aquella sensació, cada vegada més difícil d’aconseguir. Els instagramers han mapejat fins al darrer racó de l’illa i el promocionen convertint-lo en tòpic. Les velles cases abandonades són hotels rurals i hi ha piscines on hi havia garrovers. Tot i així, el luxe vacacional de bon de veres no és anar al lloc de moda, ni al més car i exclusiu, sinó poder permetre’t que ningú sàpiga on ets. Donar senyals de vida, però no la teva ubicació.
El luxe vacacional de bon de veres és poder permetre’t que ningú sàpiga on ets
Dedic uns dies en aquesta desaparició relativa, abans de submergir-me a la postal familiar de cada estiu. Faig que l’aquí sigui propi, sense caure en la mentida que publicar-lo a les xarxes vulgui dir compartir-lo (publicitar on et trobes més aviat és presumir-ne). Quina necessitat hi ha de convertir el descans, la bellesa, l’entorn, en un anunci?
Lee tambiénSense ponts a Mallorca
Aquí el vent bufa entre les branques d’un camp de llimoners, les campanes de l’església toquen cada mitja hora, se senten més avions que cotxes, i ocells i xitxarres i un ca enfora. Aquí hi ha formigues, saltamartins, mosques, dragons que mengen mosquits, papallones de nit, una llum mediterrània, un paisatge sense maquillar. Aquí no és un lloc màgic, ni paradisíac, ni recòndit, ni un amagatall, ni forma part de la nostàlgia, malgrat que sigui un lloc al qual tornar. Quan ho faig, sent allò tan infantil que sentia en pujar als arbres, o jugava a perdre’m amb bicicleta, molt abans que existissin el mòbil, el GPS i el narcisisme digital.
És la capacitat d’imaginar aventures, contenir la respiració davant les primeres pàgines d’un llibre o en apagar-se els llums al cinema. Quan tot està per escriure.