Sense ànim de ser malastruc un diumenge d’agost en què molta gent acaba de començar les vacances, es diu que totes les relacions acaben malament, ja sigui per una ruptura o la mort d’una de les parts, i que totes les carreres polítiques (tret d’honroses excepcions) acaben en fracàs, ja sigui per una derrota electoral, un escàndol, una dimissió, una moció de censura, la incapacitat d’aprovar els pressupostos o la falsificació d’un títol universitari. Només uns quants aconsegueixen que la història els reivindiqui.
Al primer ministre britànic, Keir Starmer, no li serà fàcil defugir aquesta tònica. No ho va aconseguir Winston Churchill (derrotat sense contemplacions a les eleccions del 1945 després d’haver estat un dels herois de la II Guerra Mundial), ni Margaret Thatcher, aniquilada sense gaires cerimònies pel seu partit quan va creure que s’havia convertit en una rèmora, ni Tony Blair, a qui els britànics no van perdonar que fes costat a George W. Bush en la invasió de l’ Iraq. Per no parlar de Liz Truss, que va perdre contra un enciam una competició en un diari per veure qui es pansiria primer.
Els seus admiradors el comparen amb Clement Atlee perquè no és grandiloqüent, altiu o populista
Els admiradors de Keir Starmer (que no són gaires, però algun n’hi ha) el comparen amb Clement Atlee, de qui Churchill va dir una vegada, amb el seu peculiar humor corrosiu, que un taxi havia arribat buit a Downing Street i n’havia baixat el polític laborista. Quan va anar al palau de Buckingham per posar-se al capdavant del govern el 1945, hi va haver un llarguíssim silenci que el nou primer ministre va trencar dient: “He guanyat les eleccions”. I el rei Jordi VI, amb la cara molt llarga, va respondre: “Ja ho sé, he vist les notícies de les 6”.
Atlee era l’antítesi del polític populista, pompós o altisonant ara de moda, però en un país exhaust per la guerra, amb cartilles de racionament i un milió i mig de persones mobilitzades, va fer coses i va redefinir el paper de la Gran Bretanya al món. Va implantar l’ Estat de benestar i la sanitat pública en base al principi de la medicina universal, va contribuir a crear l’OTAN i va marxar tant de l’ Índia com de Palestina, que el Regne Unit havia arrabassat el 1917 a l’ imperi otomà i va administrar com a potència colonial fins al 1945, quan, incapaç de controlar la creixent violència entre àrabs i jueus, va descarregar el problema a les Nacions Unides i va tocar el dos. Poc després Ben-Gurion proclamaria la independència d’Israel.
Starmer, un tecnòcrata de centreesquerra, té alguns trets d’ Atlee, com ara la falta de grandiloqüència, el pragmatisme i la recerca de solucions graduals a problemes complexos. És el tipus de persona que un voldria al timó en una crisi. A l’estranger és vist com una figura balsàmica, l’“home tranquil” de la política europea, al capdavant d’un Govern estable, amb una envejable majoria parlamentària. En diplomàcia, per la seva manera de relacionar-se amb Trump i gestionar el Brexit per pal·liar-ne els efectes nocius, ha rebut un notable alt. Però el seu problema és que en termes electorals les relacions internacionals són fàcils d’aprovar, com l’educació física o el dibuix, i en canvi s’endú suspensos en cost de la vida, immigració i millora de la sanitat, que són l’equivalent de matemàtiques, llengua i història.
El que des de fora és vist com una virtut en comparació amb la mena de gent que mana en alguns països, des de dins es percep com una persona mancada d’imaginació, d’iniciativa i d’una narrativa del que vol que sigui la Gran Bretanya. Vigilat molt de prop pels mercats, va donant batzegades en política econòmica, social i fiscal. I l’anunci del reconeixement condicional de l’ Estat palestí al setembre li ha valgut més pals (tant des de la dreta com des del progressisme) que aplaudiments. Un cop més, ha fet l’efecte d’anar a remolc, pressionat pel grup parlamentari laborista, els seus propis ministres, l’aparició d’un nou partit liderat per Jeremy Corbyn que podria robar-li vots per l’esquerra, i les imatges de nens morts de fam.
El 2025 la majoria dels britànics fan cara de pòquer quan se’ls pregunta què és la declaració de Balfour del 1917, per la qual el secretari del Foreign Office que duia aquest nom va obrir les portes a la possibilitat que Palestina acollís el poble jueu, “respectant els drets civils i religiosos dels àrabs”. Londres va complir la primera part, però no la segona, i aquell pecat original continua pesant sobre tot l’ Orient Mitjà.
En mandarí no hi ha el futur com a conjugació verbal, sinó que es contextualitza com el desig de fer alguna cosa o que alguna cosa passi. Passa el mateix amb Starmer. Voldria ser el Clement Atlee del 2025 i posar el país en el rumb correcte, però els votants no miren a deu anys vista. El que mana és el temps present.
