El volum de la immigració irregular, majoritàriament africana, que entra a Espanya a través de les seves costes o fronteres s’està reduint des de començament d’any. Les xifres dels set primers mesos del 2025 ho indiquen de manera clara. Fins a finals de juliol, segons dades del Ministeri de l’Interior, s’han registrat les arribades de 20.258 persones; és a dir, un 30,2% menys que en el mateix període del 2024.
El percentatge de la caiguda ha estat més gran a l’arxipèlag de les Canàries; a les seves costes hi han arribat durant els dos últims anys un nombre rècord de pasteres procedents de l’Àfrica. En aquest cas el descens és del 46,1%, que és important, però tot i així s’hi han comptabilitzat les arribades d’11.575 immigrants, a bord de 191 embarcacions.
Aquesta reducció a les Canàries contrasta amb un repunt de les arribades al conjunt de la Península i, en particular, a les Balears, destinació de l’anomenada ruta algeriana. En total, s’han comptat en els esmentats accessos 7.064 immigrants irregulars, amb una pujada del 14,8%, atès que el 2024 van ser 6.151 els arribats.
Per desgràcia, perviuen les causes estructurals –guerres, fam, canvi climàtic, precarietat laboral, etcètera– que alimenten aquesta mena de migracions. Sembla, doncs, lògic atribuir aquesta reducció general en la primera meitat del 2025 a les polítiques aplicades pel Govern d’ Espanya o de la UE.
Recordarem, en aquest sentit, que l’anterior caiguda immigratòria, registrada fa dos i tres anys, va derivar de la millora de les relacions hispano-marroquines, fruit al seu torn del reconeixement que Madrid va fer del pla autonomista de Rabat per al Sàhara Occidental, amb la contrapartida d’un control ferri de les fronteres de Ceuta i Melilla, que va obstruir molt el flux d’immigrants que arribaven a Europa.
El pacte amb Mauritània propicia la caiguda del nombre d’arribades irregulars a les Canàries
Ara les raons són unes altres. Pedro Sánchez ha anat a Mauritània tres vegades l’últim any i mig, acompanyat per diversos ministres. En el temari d’aquestes visites el control de la migració irregular sempre ha estat un afer central. En correspondència a una ajuda de 500 milions d’euros, anunciada per la Unió Europea i per Espanya, Nuakxot ha endurit els controls policials. Al seu territori hi ha camps d’internament on s’amunteguen centenars de milers de persones, i les seves autoritats diuen, a més, que n’han interceptat unes 30.000, posteriorment expulsades del país.
Aquests internaments i aquestes intercepcions són, en gran part, responsables que des de començament d’any estiguin arribant menys pasteres atapeïdes d’immigrants a les costes de Canàries.
Es tracta, si més no des de l’òptica canària i espanyola, d’una bona notícia. Però seria molt erroni inferir-ne que s’està posant límit a la immigració irregular, que potser baixarà ara puntualment, però que no desapareixerà.
La dimensió del fenomen migratori és tan gran que resultarà extremadament difícil gestionar-lo “de manera ordenada, segura i regular”, que és el que voldrien el Govern espanyol o el comunitari. I el fet que el boom demogràfic continuï progressant – l’ Àfrica tindrà 2.500 milions d’habitants l’any 2050– no farà sinó complicar les coses.
Però tan cert com això és que els governs democràtics europeus han de definir unes polítiques per afrontar aquest repte, encara que els resultats siguin limitats. Unes polítiques que, en la mesura possible, atenguin les necessitats dels països d’origen i les dels d’acollida, sense malmetre la dignitat dels migrants.
La racionalitat dels gestors d’aquesta crisi ha de pesar més que la desesperació del migrant
L’opció de criminalitzar-los i de tancar amb pany i forrellat les fronteres, com proposen els partits ultradretans, no és realista: ignora la vigorosa demografia africana i, com apuntàvem, no garanteix que aquest tancament dissuadeixi els que busquen una vida millor.
Sobre altres opcions es pot discutir a bastament. El Tribunal de Justícia de la UE acaba d’afeblir el pla de la premier italiana, Giorgia Meloni, que pretenia deportar a Albània immigrants irregulars. Espanya, que és aliena a aquestes polítiques (tot i que guarda silenci sobre els camps mauritans), aposta per acords bilaterals i per l’ampliació a l’ Àfrica de l’àmbit operatiu de Frontex, l’agència europea que controla fronteres i costes. Ja veurem si els progressos aconseguits així són temporals o de llarga durada. Però el que ja és evident és que les migracions no desapareixeran: la qüestió rau a aconseguir que pesi més la racionalitat dels que les han de gestionar que no pas la desesperació dels que les protagonitzen.