El diable està en els detalls. S’ha parlat molt del pacte comercial firmat entre Washington i Brussel·les fa una setmana i del pes que tindran els aranzels del 15% sobre els béns europeus exportats als Estats Units, oblidant que gran part d’aquest impacte recaurà sobre els mateixos consumidors dels Estats Units.
Però és la lletra petita la que causa més dubtes. Perquè, segons el que s’ha consensuat, la Unió Europea corre el risc de convertir-se en una colònia energètica dels Estats Units.
L’acord preveu que Europa gastarà 750.000 milions de dòlars al llarg de tres anys a comprar petroli, gas natural liquat i carbó dels Estats Units. “És un pla poc realista i que posa en risc la seguretat energètica del bloc comunitari”, afirma el centre d’estudis Institute for Energy Economics and Financial Analysis ( Ieefa) –amb seu a Washington–, que acaba de publicar una àmplia investigació amb dades de l’ Eurostat.
“Per complir el compromís de comprar 250.000 milions de dòlars [215.000 milions d’euros] en productes energètics dels Estats Units per any, la Unió Europea necessitaria obtenir prop del 70% de les importacions d’energia d’aquest país. L’acord lliga efectivament el subministrament energètic del bloc a un únic venedor”, adverteix l’analista per a Europa de l’ Ieefa, Ana Maria Jaller-Makarewicz.
El gas nord-americà és molt car i la Unió Europea en consumeix cada vegada menys
Basant-se en els preus del 2024 i mantenint la mateixa proporció de productes energètics comprats als Estats Units, l’ Ieefa estima que la UE hauria de triplicar les importacions de petroli, carbó i gas natural liquat ( GNL) dels Estats Units el 2025 per complir el compromís.
És una meta impossible. D’entrada, el Vell Continent està consumint cada vegada menys gas, davant la creixent descarbonització de l’economia. “L’era del gas a Europa està desapareixent. Ja no és un esglaó estratègic. Més de la meitat de la demanda final d’energia es podria electrificar a Europa el 2040”, assenyalen a la consultora Strategic Perspectives.
“La demanda de gas a Europa està disminuint, i és poc probable que el mercat absorbeixi volums excedents. A més, el mercat és intrínsecament volàtil, el GNL és un combustible car i el nord-americà és més car que el de qualsevol altre proveïdor de la UE”, exposa Ana Maria Jaller-Makarewicz. Segons les dades d’aquesta analista, la demanda de gas a Europa va disminuir un 20% entre el 2021 i el 2024.
“La UE ha acordat invertir sumes tan abundants que semblen improbables. Aquest és un dany col·lateral que podria ser molt costós per a Europa”, escrivia en una nota l’economista Lorenzo Codogno. Ursula von der Leyen va explicar que era millor per a Europa substituir el gas de Rússia amb el dels EUA, ja que hi ha un embargament comercial contra els russos per la guerra d’ Ucraïna. De fet, des que va esclatar el conflicte, els Estats Units s’han convertit en el primer proveïdor de gas d’Europa, amb una quota del 55%. Aquest percentatge augmentarà.
El pacte obliga a destinar uns diners que es podrien haver dedicat a les renovables
“La Comissió corre el risc de reemplaçar una dependència desastrosa per una altra: desendollar el gas de Putin i endollar el de Trump”, va advertir Greenpeace al maig. François Gemenne, coautor de l’informe més recent de l’ IPCC de l’ONU sobre el canvi climàtic, el 2023, ja va acusar la UE de “submissió” a l’agenda pro combustibles fòssils de Trump.
Tot això sense tenir en compte que les inversions en energia depenen de les companyies i no pas del que decideixi la Comissió, que té competències per negociar, però no per executar. La gran pregunta és com pretenen la UE i els Estats Units que les empreses, que es deuen als resultats i als seus accionistes i que tenen l’obligació de buscar i oferir el subministrament més convenient, augmentin les compres i vendes de manera exponencial, com planteja l’acord.
A més, la major part del gas natural i el petroli que importen els països europeus està lligat a través de contractes a llarg termini, que estan subjectes a penalitzacions greus en cas de ruptura contractual. Reorientar les compres cap als EUA, com pretén Trump, implicaria incomplir compromisos legals vigents i enfrontar-se a segures indemnitzacions multimilionàries.
Per això cal preguntar-se si no hauria estat millor destinar els ingents diners europeus que ara suposadament hauran d’anar cap als EUA a invertir en energia més sostenible, en l’òptica que ja es va posar en marxa amb l’anomenat green deal europeu.
Els analistes adverteixen que el compromís no és realista i que augmenta la dependència
“El 2024, el 46,9% de l’electricitat neta generada a la UE va provenir de fonts renovables. Gastant 750.000 milions de dòlars en aquest tipus de fonts –és a dir, la xifra pactada a Escòcia la setmana passada–, la UE podria augmentar la seva capacitat total instal·lada d’energia solar i eòlica aproximadament un 90%, des dels 569 GW de finals del 2024”, calcula l’ Ieefa. Una cosa que, a més de potenciar la indústria local, podria contribuir a un descens dels preus.
Però, segons indica aquest estudi, Brussel·les sembla haver optat per pagar més, contaminar més i dependre més dels EUA. Era aquesta la jugada mestra de l’“acord més gran de tots”?
