El gest que va tenir el dissenyador Miguel Adrover publicant els seus propis correus per avergonyir Rosalía per no posicionar-se en públic sobre el genocidi a Gaza es va percebre com una cosa poc innocent, sospitosa de buscar rèdit personal. Que ho fes dos dies abans d’estrenar un documental, produït a més per C. Tangana, ex de la cantant, no hi va ajudar gaire. Rosalía va respondre amb un missatge que semblava escrit per ella mateixa –no redactat per un equip de RP ni per ChatGPT–, però que resultava imprecís i vague. La compositora s’acomiadava en la nota sense incloure ni un enllaç a una oenagé, agraint a “sanitaris, activistes, periodistes” la seva feina “en aquesta i moltes altres causes”, un voler dir molt que és com no dir res.
De tot l’episodi en va quedar una sensació llardosa que ens acompanya tot l’estiu, el que va engegar amb la polèmica entorn del Sónar, que ara és en gran part propietat del fons proisraelià KKR. Aquesta mateixa setmana, un altre festival que pertany al mateix grup, l’Arenal Sound a Borriana, va reproduir a molta menys escala el mateix ball de cancel·lacions, protestes i comunicats. El grup La Fúmiga es va retirar del cartell, Bad Gyal va tirar endavant amb l’actuació, però la va aturar per dir que li sembla “inhumà” el que està passant a Palestina.
Tot se sent una mica performatiu quan el genocidi ja no és compatible amb la vida normal
El vídeo del moment, que corre per les xarxes, no és còmode de veure. Els aplaudiments del públic, la dissonància d’un xou que celebra la nit i la festa (que no faltin mai) anomenats Bikini Badness i aquell moment ombrívol incrustat allà una mica per salvar els mobles. Tot se sent una mica així, una mica performatiu i sobrant, ara que el genocidi i la fam provocada pel Govern de Netanyahu han entrat en una fase que ens costa compatibilitzar amb el que entenem aquí per vida normal.
Lee tambiénAllò de Coldplay, sembla
No és del tot cert, com es diu, que no hi hagi manera de fer-ho bé, posicionar-se sense que sembli que es fa tard i arrossegant-se. Alguns artistes han estat coherents i proactius des del principi –et passen pel cap el músic Paul Weller i l’actriu Nicola Coughlan–, la resta sembla moure’s en una batalla entre el virtue signalling i la gestió de danys que distreu de l’important.