Carles Puigdemont i Jordi Turull van viure plegats les 48 hores en què l’expresident va ser a Barcelona, fa tot just un any. Ho van fer sense telèfon mòbil i encara avui guarden silenci en públic sobre el que va passar. D’una operació que va acabar amb èxit per als seus protagonistes gràcies a la discreció que va imperar i al secretisme, només n’han transcendit els detalls que ells volien.
El cert és que gairebé ningú no tenia tota la informació de com s’executaria una acció en què també va tenir un paper rellevant l’ara vicepresident de JxCat, Antoni Castellà, que es va encarregar tant de la logística com de l’organització de l’acte d’ Arc de Triomf en què el líder de Junts va intervenir des de l’escenari, a la vista de tothom, durant uns minuts.
Dues persones van deixar el seu pis buit perquè s’hi amagués el líder de JxCat i una altra va fer d’amfitrió
Castellà és una de les persones que havia suggerit al líder postconvergent que no es deixés detenir, quan semblava que aquest era l’únic destí que l’esperava si tornava Catalunya, una cosa que havia promès durant la campanya electoral del 12- M i de què era difícil desdir-se.
L’evasió va ser un exercici d’il·lusionisme en què no es va deixar res a l’atzar. Tant és així que, mentre la policia només preveia l’opció que l’expresident anés al Parlament –al debat d’investidura de Salvador Illa–, arrestar-lo i posar-lo a disposició judicial abans que trepitgés la institució, els que van orquestrar la irrupció i la fugida havien pensat fins a 14 escenaris diferents, encara que alguns fossin improbables i surrealistes.
En aquella operació, que té paral·lelismes amb el que va fer l’independentisme l’octubre del 2017 per introduir les urnes procedents de la Xina a Catalunya, hi van participar a més diverses persones alienes a les organitzacions sobiranistes i els partits. Van tenir un paper clau i determinant.
Coneguts i amics de l’expresident, al seu torn, de manera conscient o inconscient, es van encarregar de les maniobres de distracció que van captar l’atenció dels serveis d’intel·ligència. També els càrrecs electes de JxCat,
així com els expresidents Artur Mas i Quim Torra, que juntament amb els diputats, es van dirigir cap a la Cambra catalana, en teoria
escortant Puigdemont. Tot i això, tot just baixar de l’escenari, va
pujar en un Honda blanc i es va
escapar del lloc de manera inadvertida per a gairebé tothom. Només dos agents de la policia de la Generalitat es van adonar del que havia passat, però no hi van poder fer res.
Avui encara hi ha hermetisme quan es parla d’aquell dia, perquè el jutjat d’instrucció número 24 de Barcelona manté oberta la investigació contra tres agents dels Mossos d’Esquadra a qui s’acusa d’encobriment.
Sigui com sigui, un any després, se sap que l’expresident va arribar a Barcelona la nit del 6 d’agost procedent de Waterloo, que Turull se li va unir al sud de França i que va ser allà mateix on el va deixar el dia 8 a la nit. El secretari general de JxCat va dormir allà. Puigdemont, en canvi, va continuar la ruta cap a Bèlgica.
El 6 d’agost, l’expresident havia sortit a primera hora de casa seva a Waterloo i va anar a un supermercat proper a comprar. Res d’estrany. Va pagar i va tornar a l’aparcament. Allà, un doble es va intercanviar per ell i va tornar a casa seva en el seu vehicle. Les càmeres d’un mitjà de comunicació van captar tant la sortida com la tornada del cotxe de Puigdemont, però en realitat el dirigent ja feia camí cap a Barcelona, on va passar desapercebut dues nits, en un pis ubicat a menys de 500 metres de l’ Arc de Triomf. El llogater va fer d’amfitrió. Allà van passar tant Turull com ell el dia 7 sense sortir i sense rebre visites. I des d’allà van anar a peu cap a l’escenari on va pronunciar el discurs.
Després, l’expresident va travessar una carpa i va pujar a l’esmentat cotxe cap a un pis segur, des d’on es va dirigir a un altre més tard. Un cop desactivada l’operació gàbia per detenir-lo que havien activat a la ciutat els Mossos d’Esquadra, Puigdemont i Turull van emprendre el camí cap al nord. El dia 9 l’expresident tornava a la casella de sortida, a Waterloo, d’on havia pogut sortir tres dies abans sense que els serveis d’intel·ligència el detectessin.
