L’èxit de la natació artística als Mundials de Singapur té un nom propi, que és el d’ Andrea Fuentes (“Ha estat un boom”, reconeixen a la Federació Espanyola); dues extensions a l’aigua, que són Iris Tió i Dennis González, i un equip que va vorejar la perfecció a què pot aspirar Espanya. Quatre ors i nou medalles en total certifiquen la millor participació de sempre.
Gabriela Viglino és jutgessa de natació sincronitzada des del 1999, té una escola a l’Argentina i és llicenciada en Ciències de l’ Activitat Física i l’ Esport. És un dels tòtems. Al llarg de 25 anys ha recorregut el món, va veure créixer l’ Espanya d’Anna Tarrés, va gaudir amb la irrupció d’Ona Carbonell i ara atén La Vanguardia des de Singapur per explicar, amb els seus ulls, aquesta selecció que ha fet història.
“Tenen unes coreografies fora de sèrie. L’Andrea té una vareta màgica. Però aquestes noies es van matar a l’aigua. En notaves les expressions i els moviments, l’alegria. La passió d’ Espanya va ser única, parlaven amb el cos”, va dir.
“Iris Tió és senzilla i humil; acota el cap com si li fes vergonya dir que és una campiona”
Les jutgesses van acabar “sorpreses” amb la interpretació de les espanyoles, amb coreografies com La locura, que consideren “un regal”. El punt clau va ser la capacitat de l’entrenadora per explicar una història a partir de la música i els moviments, fer-la comprensible i cuidar-ne els detalls. “S’estima la coreografia i la tracta com una bogeria de qualitat, perquè l’altre l’entengui i en gaudeixi. Podries entendre de què va la coreografia sense saber-ne el títol o sense que te n’expliquin la temàtica. I això no és tan fàcil”, explica. En una natació artística en què cada vegada compta més “la part creativa”, Espanya se situa amb la Xina dalt de tot.
Si Andrea Fuentes va obrar la revolució, Iris Tió va portar la bandera a l’aigua. Viglino destaca primer la persona: “És molt humil per haver guanyat tant. Acota el cap, és com si li fes vergonya dir que és una campiona. Aquesta nedadora té molta mestria i ductilitat en els moviments i la seva presència a l’aigua és especial. Nosaltres pintem amb el cos i la música, i ella té aquesta sensibilitat, la piscina és el seu quadre. Ella i Espanya van pintar amb el cos”.
Més enllà de les medalles i les coreografies històriques, Espanya va comptar amb el primer home medallista en una rutina d’equip. Una cosa que Andrea Fuentes va voler aconseguir amb Bill May als Estats Units, però que no va aconseguir. S’ha tret la primera espina amb el de Rubí. “En Dennis, quan va començar, era accelerat, no parava mai, era massa. Ara és més madur, té més experiència, i això es nota en els moviments. Va exacte amb els temps. Ell sent el que fa, ho porta dins. Veure’l és gaudir”, afegeix Viglino.
“L’Andrea té una vareta màgica, però aquestes noies es van matar a l’aigua”, explica Viglino
Tot el que té Espanya al davant és créixer amb una “passió” que té l’amenaça de Rússia (“Continuarà al top, però ha de ser més creativa”) i “la delicadesa” de la Xina, amb l’ajuda d’una Anna Tarrés que va ser referent.
“Ella ho va sembrar i Espanya té tot el talent tècnic repartit pel món”.