Anys enrere, a les Corberes, on hi ha hagut aquest foc dantesc, encara hi vaig sentir a parlar occità. Visitava els entorns de Cucunhan (afrancesat Cucugnan), famosa per un llegendari capellà que va visitar el cel cercant gent d’aquesta població i els va trobar tots a l’infern: ho explica Alphonse Daudet a Cartes des del meu molí, que vaig llegir de petit. L’humorisme costumista de Daudet ha estat enviat a les escombraries literàries, però a finals dels seixanta encara era llegit. Jo tenia 11 o 12 anys i estava lluny de casa, aquells contes pintorescos, d’humor blanc, em van fer companyia, per això els recordo amb afecte. Va ser a Padèrn o a Passiols on vaig sentir una parella parlar en occità. M’hi vaig acostar per saludar-los, però amb mi només van voler parlar en francès.
Hi he anat molt per aquesta zona, no solament perquè és propera a Girona. A més de bonica (hi ha alguna part de França que no ho sigui?) és desconeguda pel turisme de masses. Hi ha, sí, petits enclaus turístics, com ara Quilhan (Quillan), però ni tan sols els punts més reconeguts de la ruta dels càtars (Montségur) han perdut l’aire somnolent. El turisme se’n va més amunt, a Carcassona, població que va anticipar la mixtificació arquitectònica i turística de l’edat mitjana quan encara els guionistes de Joc de trons no havien nascut.
Va ser a Padèrn o a Passiols on vaig sentir una parella parlar en occità
Entre Carcassona i Narbona hi ha el Minervois, que produeix uns vins dolços delicadíssims. Més al sud, a l’epicentre de l’incendi, hi ha La Grassa (Lagrasse), que havia estat una formidable abadia, ara força atrotinada, però viva, amb una comunitat monacal creixent. El lloc, incendiat o no, mereix una visita, però si hom ha de dinar, no hi trobarà facilitats. El migdia de França no té cap gran metròpolis que es projecti damunt del territori com Barcelona amb bona part de Catalunya. El fenomen de la buidor de la França rural és anterior al de l’Espanya buidada i explica la irritació dels gilets jaunes.
Lee tambiénTrasplantament
El preu de les cases en aquesta zona (en general a la França rural) és irrisori en comparació amb els de la nostra segona bombolla. Sovint he somiat de perdre-m’hi: la meva llengua també ha esdevingut minoritària i, per edat, visió del món i lectures, també jo soc un cas perdut.