Quan començava a escriure columnes als diaris, em van recomanar llegir els articles de G.K. Chesterton, de qui només coneixia les novel·les. Aleshores no estaven publicats i, per sort, el Jaume Vallcorba i la Sandra Ollo els van compilar al catàleg d’Acantilado. Va ser una bona recomanació: des d’aleshores Chesterton és una referència que, quan l’actualitat i la marea d’opinions es desborden, m’orienta cap a l’exemple d’un criteri, un ofici i un talent –Sagarra, Pla, Polo, Camba, Ugrešić, Monzó, Espinàs i tants altres– que transcendeixen la rabiosa volatilitat del dia a dia.
En el cas de Chesterton, el criteri és una intel·ligència que, amb la coartada d’argumentar des d’una certa erudició i densitat moral, no pot dissimular el gust per la discrepància, que és la droga dura dels columnistes. Hi penso mentre veig com, a les vuit del matí, al passeig de la Ribera de Sitges, un gos sense corretja (l’amo mira el mòbil) pixa alegrement als peus del monòlit que celebra el vincle de Chesterton amb Sitges. El monument inclou un retrat emmarcat per un medalló de bronze que, l’any 1976, la ciutat li va dedicar amb la inscripció: “ A G.K. Chesterton, enamorado de Sitges cuyas primaveras honró con su noble presencia”.
Quan l’actualitat i la marea d’opinions es desborden, Chesterton és una referència
L’expressió del Chesterton de bronze és de còlera latent, com si estigués a punt d’entrar en erupció amb un d’aquells discursos que tant van aplaudir els seus admiradors (a Catalunya: Soldevila, Planas, Utrillo, Sagarra, Romeva, Carbonell o Junoy, que, en una crònica, en descriu la corpulència com a “mole paquidérmica”).
Lee tambiénGeopolítica del nomenclàtor
Hi ha dues estades de Chesterton, documentades, a Sitges: al 1926, convidat pel PEN Club (va sopar a l’hotel Subur, un dels primers construïts exclusivament pels turistes) i l’any 1935 (va tornar al Subur per, segons els experts, passar-hi unes “several happy weeks” ). La llegenda diu que, en aquest segon viatge –un any abans de morir–, Chesterton va afirmar que Sitges era “el poble més tranquil i polit del món”. Primícia: ja no ho és. La prova és que, fa poc, parlant de la brutícia dels carrers i la deixadesa individual i col·lectiva, un columnista de L’Eco de Sitges proposava agermanar el poble amb la nostra Barcelona-Can Pixa i rebatejar-lo com a Can Porqueria.