Res per aquí, res per allà

Jocs de mans, jocs de malvats”, acostumava a dir el meu avi –poc aficionat als números de màgia– amb una certa sorna. Innombrables són els jocs de mans que està fent Donald Trump des que va tornar a la Casa Blanca el 20 de gener, però probablement un dels més descarats ha estat fer-se passar pel paladí de la classe treballadora nord-americana, castigada per la deslocalització industrial i el declivi econòmic. Que un multimilionari de Nova York es presenti com el portaveu dels interessos obrers sembla, a priori, inversemblant. Però el truc li ha funcionat, i li ha valgut la presidència el 2016 i el 2024.

Al president dels Estats Units li encanta fotografiar-se envoltat de miners i treballadors del metall, mentre advoca per un patriotisme econòmic en forma d’aranzels. Però el cert és que, al marge de la política proteccionista a la recerca de rebaixar el dèficit comercial i recuperar les indústries perdudes, els seus interessos són uns altres. La seva política fiscal té com a principals beneficiaris, en realitat, els més rics, cada vegada més reticents a pagar impostos. La resta, que s’apanyin.

La dreta francesa difon la falca “Paga Nicolas” per denunciar un presumpte “espoli” fiscal

El projecte de llei pressupostària que va batejar pomposament com a Big Beautiful Bill, finalment aprovat pel Congrés a començaments del juliol, és efectivament un truc bonic . Res per aquí, res per allà! Sí, hi haurà deduccions fiscals per a les propines i algunes altres cosetes. Però la llei consolida fonamentalment les rebaixes d’impostos aprovades el 2017 –a punt de caducar– que beneficien sobretot les rendes més altes i les empreses. Segons càlculs del Yale Budget Lab sobre l’evolució dels ingressos mitjans anuals, el 20% dels contribuents més pobres perdran amb la nova llei 560 dòlars per càpita, mentre que el 20% més ric hi guanyarà 6.055 dòlars.

El menú es completa amb fortes retallades en programes socials per valor d’1,1 bilions de dòlars, que afectaran l’assistència sanitària per a famílies de baixos ingressos ( Medicaid) –es calcula que la mesura augmentarà el nombre de persones sense assegurança mèdica en 11,8 milions de persones– i els aliments del Programa d’ Assistència Nutricional Suplementària. I tot plegat no evitarà, de totes maneres, que engrosseixi el deute públic fins en 3,3 bilions de dòlars en la pròxima dècada.

La magnitud del dèficit va estar a punt de fer caure la llei, que ha decebut l’ala més radical del partit republicà, favorable a més retallades i més profundes. Qui va ser l’assessor més pròxim de Trump a l’inici d’aquest segon mandat, l’empresari Elon Musk –l’home més ric del món–, va qualificar el projecte pressupostari d’“abominació”. El propietari de Tesla i SpaceX integra un moviment cada vegada més estès entre la dreta nord-americana favorable a reduir l’ Estat a la mínima expressió, suprimint el seu paper com a garant d’una certa redistribució social. El mateix Musk ho va intentar de manera salvatge en el seu breu període com a responsable del Departament d’ Eficiència Governamental ( DOGE), suprimint programes federals i acomiadant funcionaris a mansalva.

El magnat de Silicon Valley Peter Thiel, cofundador de PayPal, és el gran guru d’aquest nou moviment llibertari anarcocapitalista que des de l’extrema dreta ha començat a contaminar el discurs de la dreta. Criat a la Sud-àfrica de l’apartheid (com Musk), Thiel parteix d’un individualisme a ultrança que reclama una llibertat absoluta davant l’ Estat i denuncia els seus impostos “confiscatoris”, alhora que defensa el poder de les elits i rebutja tot el que soni a igualtat i inclusió. El seu home al Govern és el vicepresident J.D. Vance.

Aquest moviment no se circumscriu als EUA, sinó que s’està estenent com una taca d’oli per tot Europa, on la reivindicació de la insubmissió fiscal, replicada fins a l’infinit per influencers i youtubers, està seduint noves capes socials i sobretot els joves, convertits en el graner de vots de la ultradreta. Es va poder veure al Madrid Economic Forum del juny, un aquelarre llibertari organitzat per dues consultores establertes a Andorra que va tenir com estrella el president argentí, Javier Milei, i on es va presentar l’ Estat com una “organització criminal” que es dedica al “robatori” via impostos. A França, la dreta ha difós la falca “ Paga Nicolas” (un personatge fictici) per denunciar el presumpte “espoli” fiscal de les sofertes classes mitjanes...

Malgrat les seves llàgrimes de cocodril, la pressió fiscal no sembla que afecti, tot i això, els superrics. L’últim informe d’ Oxfam sobre les desigualtats constata que la riquesa dels milmilionaris –exclusiu club al qual es van incorporar al món 204 persones més– va augmentar l’any passat 2 bilions de dòlars, un ritme tres vegades superior al de l’any anterior, mentre que el 44% de la població mundial continua estancada sota el llindar de la pobresa, segons dades del Banc Mundial.

Davant això, ha sorgit un moviment contrari que proposa d’aplicar un impost especial sobre les grans fortunes que els gravaria el 2% del patrimoni. Ho van defensar en una recent tribuna a Le Monde un grup de set premis Nobel d’Economia: Daron Acemoglu, George Akerlof, Abhijit Banerjee, Esther Duflo, Simon Johnson, Paul Krugman i Joseph Stiglitz. Aplicada als milmilionaris, la mesura afectaria, segons els promotors, tan sols unes 3.000 persones a tot el món i permetria recaptar al voltant de 250.000 milions de dòlars. “No han estat mai tan rics però contribueixen poc, en comparació amb les seves capacitats, a les despeses comunes”, argumenten.

No han estat mai tan rics, en efecte. Ni tan avariciosos, caldria afegir.