El Festival de Torroella ha donat la campanada aquest estiu amb un potent cartell que va arribar ahir al seu zenit, quan va fer la seva aparició l’estel·lar Janine Jansen, la deessa més humil del violí que actualment ocupa el top mundial d’aquest instrument. Proveïda amb el seu Stradivarius, va interpretar amb la prestigiosa Camerata Salzburg i fent gala d’una tècnica i un caràcter únics el celebèrrim Concert núm. 2 de Mendelssohn, a què el públic va respondre, eufòric, amb una standing ovation en tota regla. I per si això fos poc, el públic va gaudir tot seguit d’una vetllada emocionant i propera gràcies al piano d’ András Schiff, que, sense anunciar prèviament el seu programa, va comentar, encantat, cada peça, com ha estat fent durant tota la seva gira d’aquest estiu.
El d’ahir no era, això sí, un debut absolut de Jansen, perquè Torroella ja es va avançar a tots els equipaments musicals de Catalunya quan l’agost del 2003, amb Josep Lloret com a director artístic del certamen, la va portar a l’església de Sant Genís com a part d’un quartet impulsat pel gran violoncel·lista Mischa Maisky, que llavors ja vaticinava l’extraordinària carrera de solista que li esperava a la jove de 25 anys.
La tornada a l’ Empordà de la dama neerlandesa de la clàssica, dues dècades –i cap arruga– després, va despertar ahir gran expectació. L’ Espai Ter va haver d’obrir l’amfiteatre –per quan les butaques en aquell últim tram d’auditori, que encara avui s’ocupa amb cadires?– i va registrar un ple absolut de les seves 635 localitats.
Escoltar l’exigent Mendelssohn de mans de Jansen era un must tenint en compte que, quan l’any passat va treure l’àlbum amb el Concert de Sibelius i el Núm. 2 de Prokófiev, amb la Filharmònica d’Oslo dirigida per Klaus Mäkelä, feia nou anys que la violinista no gravava un disc de concerts complets.
Després d’un prodigiós Mendelssohn, la violinista va aixecar el públic amb un tast de ‘Les quatre estacions’
“És una sort tremenda tenir aquest festival aquí a l’estiu”, comentava el president del Palau de la Música Catalana, Joaquim Uriach, que justament rebrà l’artista a l’abril a Barcelona, amb Les quatre estacions de Vivaldi, el programa que acaba de fer a Salzburg com a part d’aquesta gira amb la Camerata. Per això, després de buidar-se energèticament amb aquell Mendelssohn, en què va saltar dels pianissimi als forte amb l’agilitat d’un gat i va mostrar un vibrato auster i al seu punt, compensat amb el seu rutilant moviment d’arc, Jansen va acabar oferint com a bis l’ Estiu de les Estacions de Vivaldi. I quina versió! Res a veure amb les lluminoses interpretacions d’una Anne-Sophie Mutter, ni amb les etèries del Giardino Armonico. No, Jansen es va abocar amb la Camerata Salzburg en una tel·lúrica lectura d’aquest hit del barroc, veloç com la que més, però sacsejant els fonaments de l’obra amb els sons acres del seu personalíssim violí.
I la sala s’ensorrava.
La jove tímida i alhora magnètica que era Jansen fa uns quants anys ha donat pas, amb 47, a una dona que gaudeix com ningú en escena. “Ha estat molt divertit, m’ho he passat molt bé!”, deia amb la seva mirada lluminosa, encara vestida amb una mena de quimono roig.
Amb tot, sembla que no s’oblidar que el seu univers musical va arrencar, de petita, sota una total fascinació per Bach. I de fet, el cantor de Leipzig va ser ahir present amb el Ricercar a 6, això és, l’ Ofrena musical amb què va obrir el concert, en la versió per a orquestra de cambra de Shane Woodborne que va posar en evidència la força de Bach i la seva eterna capacitat de sorprendre. Però Bach va sobrevolar també el Mendelssohn, per algun motiu va ser el compositor romàntic qui el va redescobrir el 1829. Al primer solo de Jansen, es podia apreciar aquest ressò barroc, gairebé polifònic i contrapuntístic.
“Que divertit, m’ho he passat molt bé!”, deia Jansen; i encara recordava el seu debut a Sant Genís, molt jove
Era la tercera visita a l’ Espai Ter de la Camerata Salzburg. I es va lluir amb el seu concertino l’israelià Gregory Ahss, a la segona part, amb la lluminosa Simfonia italiana en què Mendelssohn exposa les seves impressions després de viatjar per Venècia, Bolonya, Florència, Roma... Tot va sonar amb precisió, sí, fent pinya, potser massa.
