Julia Malye (París, 1994) és un cas singular d’escriptora bilingüe, en anglès i francès, un talent precoç polit en universitats nord-americanes. La seva novel·la La Louisiane , supervendes a França, s’ha publicat ara en català ( Les noies de Louisiana , Grup 62) i en castellà ( Luisiana, Salamandra). El relat s’inspira en un fet real poc conegut, el viatge a Amèrica del Nord de noranta internes de la Salpêtrière (hospital, presó, reformatori i orfenat de París) el 1720. L’objectiu era casar-les amb colons perquè tinguessin fills i ajudessin a expandir la presència francesa. Malye, que ensenya escriptura de ficció a Sciences Po, va treballar vuit anys en el projecte, en què va aconseguir trenar una narració atractiva, multidimensional i molt rica en descripcions, en què explora l’univers femení en unes circumstàncies molt dures, la relació amb les tribus autòctones i la realitat de l’esclavitud. Una part de la versió francesa la va escriure a Vil·la Joana, a Vallvidrera, durant una beca com a resident.
Estudis per ser autora
A la universitat s’aprèn a reescriure; no es pot escriure una novel·la sense reescriure-la”
Vostè va estudiar escriptura creativa. Això l’ha ajudat o li ha complicat el seu treball?
M’ha ajudat, segur. Quan vaig arribar a Oregon i vaig fer un màster d’escriptura creativa, ja havia publicat dos llibres i acabava la tercera novel·la. A França la gent es pensa que l’escriptura no es pot ensenyar. A mi em sembla una ximpleria enorme perquè totes les altres arts s’ensenyen. Creuen que a l’escriptor la inspiració li ha de caure sobre el cap. A mi em molesta, perquè dona una imatge molt diferent del que és aquest ofici. En realitat és molta feina i algunes intuïcions. Per això vaig en fer un munt de versions diferents, fins a 15.
Per què tantes? No n’estava satisfeta? L’anava perfeccionant?
Sí, una mica de tot. Vaig escriure aquest llibre primer en anglès. Vaig enviar el text a agents nord-americans. Els seus suggeriments em van ajudar molt. A la primera versió hi havia deu personatges. Em van dir que n’hi havia massa, que calia eliminar-ne.
Per tant, l’ofici de ser escriptor també s’aprèn a la universitat, de manera acadèmica? No només és talent i inspiració?
S’aprèn a reescriure. Crec que l’escriptura comença quan reescrius. Em sembla impossible escriure una novel·la sense reescriure-la. És una feina de triar el que es queda i el que es treu. Els cursos d’escriptura ofereixen una cosa que és molt difícil trobar a la vida, el temps per escriure i un públic molt atent d’escriptors i escriptores que et poden ajudar.
Té un estil molt periodístic, amb moltes descripcions, molts detalls de la natura, del temps atmosfèric.
El meu pare és periodista. Crec que necessito visualitzar on soc, les sensacions, el que es veu, el que se sent. Són com ponts directes entre el segle XXI i el segle XVIII, en aquest cas. Va ser molt important per mi buscar aquesta mena de detalls. En vaig trobar quan vaig viatjar a Nova Orleans i quan en vaig llegir testimonis. És difícil trobar detalls sobre la rutina, les coses molt petites de la vida que la història ignora.
És una novel·la sobre el colonialisme. Com el va voler abordar?
Vaig voler escriure sobre aquesta època però canviant-ne la perspectiva, sobretot des de la perspectiva de les dones. S’han escrit molts relats sobre el colonialisme, al segle XIX i XX, amb el punt de vista de protagonistes masculins. Eren llibres d’aventures, però no ho són. És horrible el que passa. Escriure de les dones volia dir escriure sobre un espai molt diferent, el que passa de portes endins, la intimitat de l’espai domèstic.
Llegint aquest llibre es diria que les dones, almenys a Occident, no han viscut mai més bé que avui dia. Hi està d’acord?
[Riu] Sí, però la lluita continua. Els drets sempre estan en perill.
Els marits que surten a la novel·la no són gaire dolents, tret d’un, que agredeix la dona. Són força bons i raonables tenint en copte l’època.
Sí, era molt important per mi perquè aquest llibre és sobre dones, però també hi volia posar protagonistes masculins amb matisos, que tenen zones grises. Crec que és en aquesta zona grisa on es juga amb l’escriptura i la literatura. Segur que algunes d’aquestes dones es van casar amb homes dolents. No hi havia amor, però era una manera de sobreviure junts en un territori hostil. Potser n’hi ha que es van enamorar. Tot és possible. Era una trampa descriure tots aquests personatges masculins com a violents.
Hi ha una presència constant de la malaltia. Volia subratllar la duresa de l’època?
La malaltia és una cosa més que els colons no controlaven en aquest territori. I és una cosa que entrava en aquest espai domèstic. Quan s’escriu sobre
dones, el cos és un tema omnipresent.
Es refereix als parts?
Sí, al cos de la dona hi ha una cosa molt cíclica. Et crida l’atenció constantment. Això i el fet de no poder ser mare, com en el cas de la Charlotte. La seva missió era donar fills a la colònia i es pregunta qui és ella si no és capaç de complir-lo el paper que li atribueix la societat. La maternitat és un dels temes que transcendeixen els segles i els gèneres.
