L’estiu en què ens vam assabentar de l’assassinat del periodista Anas Al-Sharif mentre pelàvem la fruita de l’esmorzar. L’estiu en què vam veure nens famèlics a les notícies a la que ens espolsàvem la sorra de la platja. Alguns, pel que sigui, se’ns van quedar a la retina, d’altres es van confondre amb la resta de nens famèlics. L’estiu en què vam despertar amb ressaca del vi del sopar i vam escoltar el recompte de morts del dia anterior a les cues de repartiment de menjar a Gaza. La notícia a la ràdio dura el que triguem a posar la cafetera.
L’estiu en què vam escoltar massa vegades la paraula mutilació. L’estiu en què vam veure les fotos de les bales al diari. Va ser el mateix estiu en què vam tornar a menjar sardines i vam treure les xancletes que ja no tenen sola. L’estiu en què vam consumir la notícia d’uns quants nens palestins arribant a Barcelona. Aquests es curaran, aquests estan fora de perill, vam voler pensar, deixant-nos encomanar pel to massa entusiasta del periodista, perquè amb alguna cosa necessitem consolar-nos.
Hi ha diverses paraules llargues que s’apliquen a això. Una és la molt pràctica “dissonància cognitiva”, la incomoditat que es deriva de fer una cosa i pensar-ne una altra, o, en aquest cas, no fer gaire. Una altra és “hipernormalització”, que fa uns mesos va ressorgir com a concepte estrella gràcies a un vídeo viral. La va encunyar a començaments de segle el pensador Alexei Yurchak per referir-se al que els passava als ciutadans de l’antiga URSS. Es refereix a una doble percepció: la que el sistema està trencat i la que tothom, inclosos ells mateixos, continuaven endavant intentant mantenir les seves vides com sempre, trampejant onades de por, fàstic i dissociació.
Lee tambiénRosalía, Bad Gyal i la cosa llardosa
El 2016, el cineasta Adam Curtis va titular un dels seus docuassajos polítics Hypernormalisation. Hi argumenta que el concepte de Yurchak s’aplica a la perfecció al que es viu a Occident des de fa unes dècades i als Estats Units molts ciutadans estan recorrent a aquesta paraula per expressar el que és la vida el 2025. La hipernormalització també s’ha descrit, amb diferents graus de generositat, com a mecanisme de supervivència, o com l’art de mirar cap a un altre costat.