Ja fa dies vaig fer una xerrada lluny de Barcelona. Mentre feia temps a l’hotel, vaig connectar la televisió i, entre un parell de pel·lícules de l’Oest de la sèrie B i la sessió del Congrés, vaig cometre l’error d’optar per aquesta última, trencant així el meu costum de no freqüentar aquest penós espectacle. No ho hauria d’haver fet mai, perquè aquell dia ses senyories es van superar a si mateixes, en especial un diputat de tropa que semblava marcar els temps abans d’entrar a matar, per deixar anar després una estocada de mala factura. La política de blocs es manifestà aquell dia en tot el seu esplendor. I quins blocs! No de marbre ni granit, sinó de ciment armat amb aluminosi.
M’impactà. Tant que, l’endemà, vaig tornar a un llibre al qual recorro de vegades: El tema de España en la poesía española contemporánea , una antologia amb selecció i pròleg de José Luis Cano, editada per Revista de Occidente el 1964.
Per què torno a aquest llibre amb freqüència? Perquè em consolo constatant que, malgrat les visions tan tremendes que molts egregis poetes espanyols ens han deixat d’Espanya, aquesta subsisteix, segle rere segle, com a nació articulada jurídicament en forma d’Estat. I aquí rau una de les raons per les quals continuo afirmant que Espanya és una nació amb una mala salut de ferro. És més, segueixo pensant que Espanya és un bon país, molt millor del que sembla, si bé –com es diu ara– amb un problema de governança greu.
Lee tambiénEls darrers de Catalunya
Ortega ja va deixar dit que hi havia un dèficit de minories rectores. I en això trobo suport per sostenir que, a la pregunta de tants historiadors sobre si el que falla a Espanya és la nació o l’Estat, la resposta ha de ser, al meu parer, molt clara: la nació és forta i l’Estat és feble. Sempre ha estat així. Ho demostren les dues dictadures del segle XX, que no són prova de fortalesa de l’Estat, sinó de la seva debilitat, ja que va necessitar l’ortopèdia de l’exèrcit per subsistir.
La cosa ve de lluny, com escriu Cano al seu pròleg. Fra Luis de León, en la plenitud de l’imperi, vaticinava que “por el suelo caída, / España en breve tiempo es destruida”. Un temps després, Quevedo oferí, en un famós sonet, una imatge dolorida de la decadència espanyola: “Miré los muros de la patria mía / si un tiempo fuertes, ya desmoronados, /de la carrera de la edad cansados, / por quien caduca ya su valentía”. Al segle XVIII, Meléndez Valdés es desesperava: “¿Será, ay, que llegue el postrimero día / a la infeliz España?”. Però això no és res comparat amb el que deia Jovellanos: “Reyno infeliz, país desventurado, / horrible muladar, rincón del mundo. / Caos de lobreguez, seno profundo, / entre tinieblas siempre sepultado. / Áspero, rudo clima, temple airado, / infiel, bárbaro trato, / sitio inmundo”.
Per Unamuno, España es la “de la siesta de modorra, / del ‘no importa’, de la zambra, / del olé, el ¡viva la Virgen!, / del mañana y de la nada”; i hi afegia: “Cementerio de vivientes, cárcel de sueltos, España (…) convento-cuartel que incuba / la hiel recocida y gualda”. Y, per tancar, uns versos d’Antonio Machado: “Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste cuando se digna usar de la cabeza”; “un trozo de planeta / por donde cruza errante la sombra de Caín”.
Espanya és un bon país, molt millor del que sembla, amb un greu problema de governança
Aquests versos superen infinitament en duresa, rigor i intel·ligència els despropòsits grollers i estults que es vomiten, dia rere dia, al Congrés. Però el que més els distingeix és que aquells foren escrits a impulsos d’un sentiment avui en desús i la sola menció del qual provoca escàndol: l’amor a la pàtria o, si es vol, el patriotisme, entès aquest com aquella disposició de l’ànim que anteposa l’interès general als particulars.
Per això concloc que, si Espanya ha subsistit malgrat les crítiques justes i dolençoses de molts dels seus millors fills, sobreviurà a l’obscena i desvergonyida apoteosi d’interessos personals, partidaris i de taifes mesquins que avui són hegemònics a la nostra política, alhora que constitueixen una expressió insuperable de mediopelismo hispano.