Onada de calor en màxims, incendis esfereïdors sense control a la part occidental d’ Espanya ( Galícia, Castella i Lleó, Astúries i Extremadura), així com a Portugal, avivats pel fort vent, i perill extrem de foc igualment a la resta de la geografia ibèrica aquests dies de temperatures tòrrides, amb incendis també a Andalusia i València. Aquest és l’impacte del canvi climàtic en l’equador del mes d’agost d’aquest any, que ja es comptabilitza com el més càlid des que hi ha registres meteorològics. El balanç de danys d’aquesta setmana acumula tres morts, desenes de ferits greus per cremades, nombrosos veïns desallotjats dels seus habitatges en diverses localitats, carreteres tallades i més de cent mil hectàrees devorades pel foc.
En vista de la catàstrofe forestal que pateix Espanya, i que afecta també amb diversa intensitat altres països del sud d’Europa, com Grècia, Portugal, Itàlia i França, es poden extreure diverses lliçons. La primera és que les fortes onades de calor, amb temperatures extremes, i la sequera han vingut per quedar-se. Seran més habituals els mesos d’estiu i, a més, també seran més llargues, segons adverteixen els experts climàtics. L’escalfament de l’atmosfera i el sol abrasador assequen els boscos, eleven fins al màxim el risc d’incendis forestals i, quan s’han produït, converteixen l’evolució de les flames en molt més perillosa. Es parla d’una nova generació d’incendis forestals –la sisena–que es caracteritza per tenir una alta capacitat destructiva. La gran quantitat de combustible vegetal que es crema per metre quadrat, a causa del mal estat dels boscos, forma columnes de foc convectives, molt potents, que es comporten com un tornado de flames que s’expandeixen i es propaguen en totes direccions, creant al seu torn nous focus d’incendis que es propaguen en l’entorn de manera impredictible. Aquest fet complica molt les tasques d’extinció.
Cal redoblar els esforços de tothom per apagar els incendis que cremen mig Espanya
Com sempre s’ha dit, els focs de l’estiu s’han d’apagar a l’hivern. La segona lliçó és que el canvi climàtic converteix aquesta teoria en una necessitat urgent. La virulència que agafen els incendis fa més necessària que mai l’aplicació de polítiques forestals de prevenció, amb la cura adequada dels boscos a la tardor i l’hivern, per netejar-los de brossa i establir tallafocs. Aquesta política forestal de prevenció s’ha de complementar amb el suport al món rural i a les explotacions agràries i ramaderes. Les seves zones de cultiu i de pastura han actuat tradicionalment com a barreres a l’expansió de la massa forestal i per tant del foc. No és causalitat, en aquest sentit, que les comarques on actualment cremen els boscos estan entre les més despoblades i abandonades.
La tercera lliçó que cal extreure, en funció de tot plegat, és que cal augmentar considerablement els pressupostos públics autonòmics destinats a la prevenció i l’extinció dels incendis forestals, ja que són les comunitats autònomes les que en tenen les competències. La tendència dels últims anys ha estat, equivocadament, la contrària. El resultat és que la majoria de les comunitats no disposen dels mitjans necessaris, ni tècnics ni humans, per fer front a un risc d’incendis cada vegada més freqüent. Aquesta falta de mitjans s’ha posat en evidència aquests dies, especialment en la manca de personal especialitzat. Els bombers forestals de diverses autonomies han denunciat aquesta situació, així com els sous baixos que cobren i la precarietat dels seus contractes. En algunes de les autonomies afectades pel foc, el servei de prevenció d’incendis forestals està subcontractat a empreses privades. Això dificulta la coordinació davant catàstrofes d’envergadura com les actuals. És evident que cal exigir a totes les comunitats autònomes la necessària atenció política i econòmica a la prevenció dels incendis forestals, ja que els boscos són un bé col·lectiu.
Falten més mitjans i millorar la coordinació per a la protecció de la riquesa forestal del país
Espanya és un territori amenaçat per un risc elevat de desertificació, segons testifiquen diversos estudis científics. La conservació dels boscos i la recuperació de la vida rural són el principal objectiu per combatre aquest risc. Caldria impulsar un pacte d’Estat, com demanen alguns sectors, per definir un pla col·lectiu d’actuació enfocat en la defensa i la protecció de la riquesa forestal que comprometés tots els partits polítics, les administracions públiques i els agents privats. És en aquest consens i en aquesta coordinació que caldria treballar, en lloc de convertir les flames actuals en un nou incendi polític que no soluciona res.
El més urgent i necessari ara, en tot cas, és posar-hi l’espatlla i redoblar els esforços sobre el terreny per apagar els nombrosos i perillosos focs que cremen al país.