Aquest no ha estat el pitjor any de la guerra per a Volodímir Zelenski, però tampoc el menys dolent. Amb la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca al gener, va començar una gimcana d’alts i baixos que han arribat fins a la cimera d’Alaska. Per si no n’hi hagués prou, el president ucraïnès no ha estat ni tan sols un convidat de pedra a la reunió de Trump i el president rus, Vladímir Putin, per negociar el futur d’ Ucraïna. Com a gairebé tothom, també a ell li va tocar divendres estar pendent de les notícies.
Des que aquest actor i productor llicenciat en Dret sense experiència política va guanyar les eleccions presidencials del 2019, la seva vida al capdavant d’ Ucraïna ha estat marcada pel conflicte amb Rússia. Primer, la guerra del Donbass, que va començar el 2014 i que, congelada però no desactivada, va prometre en campanya que solucionaria. Després, l’enfrontament directe amb Rússia des que el febrer del 2022 Putin va enviar l’ exèrcit rus a Ucraïna per bloquejar el seu camí cap a Occident i, eventualment, cap a l’OTAN.
Es va quedar a Kíiv per dirigir la defensa enfront de Rússia i es va convertir en un símbol per a ucraïnesos i aliats
Zelenski, que va néixer a Krivói Rog el 1978 en una família d’origen jueu i va créixer amb el rus com a idioma matern, es va quedar a Ucraïna per dirigir la defensa del seu país quan a Moscou es pensaven que fugiria. “Quan ens ataqueu, ens veureu la cara, no l’esquena”, va dir en un dels vídeos que van fer créixer la seva popularitat fins al 90 %. “ Som aquí. Som a Kíiv. Estem protegint Ucraïna”, va dir en una altra desafiadora al·locució.
Va ser així com es va convertir en símbol de resistència per als seus compatriotes, però també per als països aliats, sobretot europeus i Estats Units, que han donat suport a Ucraïna amb ajut econòmic i subministraments militars. Però tot això s’ha capgirat amb la segona presidència de Donald Trump.
El nou inquilí de la Casa Blanca, que en el passat va mostrar admiració pel cap del Kremlin i havia promès que posaria fi a la guerra en 24 hores, es va proposar de mediar en el conflicte per aconseguir la pau. Al principi, no es va contenir a l’hora de criticar Zelenski, a qui fins i tot va arribar a anomenar “dictador”, fent-se ressò de les acusacions llançades des de Moscou, que el considera un president “il·legítim” per no haver celebrat aquest any unes eleccions que les hostilitats i la declaració de llei marcial feien impossible.
El pitjor moment per a Zelenski va ser a finals de febrer, quan va anar a Washington per firmar un acord pel qual el seu país havia de compartir els recursos minerals amb els EUA. La reunió al despatx oval va acabar en humiliació, amb una agra discussió amb Trump i el vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance.
La relació amb el seu principal valedor es va aconseguir reconduir i Trump va acceptar la posició ucraïnesa de demanar un alto el foc complet com a primer pas per negociar després una solució amb els russos. Però el Kremlin no va acceptar parar els combats, ja que porta la iniciativa al camp de batalla i creu que una pausa permetria als ucraïnesos rearmar-se amb subministraments occidentals.
A més, a l’abril, Kíiv va perdre una bona carta per negociar territoris. L’ exèrcit rus va expulsar les tropes ucraïneses que des de l’agost del 2024 ocupaven part de la regió russa de Kursk.
Potser aquell revés va facilitar que la pressió de l’americà aconseguís que russos i ucraïnesos tornessin a conversar cara a cara. Les seves delegacions van celebrar tres tandes de negociacions al maig, juny i juliol a Istanbul. Però Zelenski no va aconseguir forçar una reunió cara a cara entre ell i Putin, cosa que, segons Kíiv, impulsaria les estancades negociacions de pau.
Al seu país, el líder ucraïnès també ha hagut de fer front a les protestes més grans en contra seu en sis anys de presidència. Va passar quan la Rada, el Parlament unicameral dominat pel seu partit, Servidor del Poble, va aprovar al juliol una llei que reduïa la independència de les agències anticorrupció, fonamentals en les aspiracions ucraïneses d’integrar-se a la Unió Europea. Després de les manifestacions i les crítiques de Brussel·les, Zelenski va mostrar cintura i va presentar un nou projecte que anul·lava la decisió anterior.
Alaska prova que, malgrat protagonitzar la resistència, l’ucraïnès s’ha quedat sense veu en la taula de diàleg. Ell i els seus aliats sempre han afirmat que el futur d’ Ucraïna no es pot decidir sense Ucraïna. Tot i això, Washington i Moscou han fet reunions sense ell, tant per recompondre relacions com per buscar una sortida a la guerra. Zelenski aquí només hi té un paper secundari.
