De Gaza a Eivissa

A Eivissa no hi pot haver pobres. Només hi pot haver salvatges”, va escriure Irene Polo el 1935.

Ni el primer ministre de Qatar ni l’enviat especial de Trump per a missions de pau són pobres. Un és xeic i l’altre és un frenètic immobiliari.

Salvatges, potser un puntet. El puntet pervers que dona viure entre motllures excessivament daurades.

Steve Witkoff i Muhammad bin Abdul Rahman al-Thani es van reunir discretament dissabte per veure què fan amb Gaza després d’una tremenda conversa telefònica entre Trump i Netanyahu. El president dels EUA va interrompre el primer ministre israelià i li “va començar a cridar” perquè “no volia sentir que la fam era falsa”. Tenia proves que “els nens allà es moren de fam”.

L’escenari de la cita entre el xeic i l’emissari immobiliari de pau va sorprendre: Eivissa, Eivissa en ple agost, i no en una insípida base militar d’Alaska.

“Un dia ens trobarem que, per entrar a Eivissa, haurem de comprar un bitllet en una taquilla que haurà posat un alemany a la porta de l’illa”, va advertir fa 90 anys la periodista Irene Polo al seu reportatge per al diari L’Instant , la millor descripció de com la bogeria penetrava en aquest paradís .

“Els de Mallorca apedregaven la George Sand perquè anava amb pantalons de muntar –escrivia–. Els d’Eivissa han vist passejar-se pels poblets que guarden encara l’estil i l’aroma dels mercaders dels faraons els turistes més audaciosos, vestits de les maneres més descomunals; les senyores més complicades, amb toilettes de platja inconcebibles... L’eivissenc ha passat pel seu costat i no els ha dit més que un cortès: ‘Bon dia!’”.

“I, barrejada amb aquesta gent, tan pura –deia la reportera –, trobeu la gent més desfeta del món: guillats, viciosos, malalts… Personatges de vides tèrboles, vinguts de tots els racons de la terra, que s’amaguen aquí a somiar, a oblidar, a conspirar i, segons es diu, a espiar”.

“Això ve a ésser una mena de re fugium peccatorum ”, revelava un milionari barceloní a la periodista en un tea-room obert per un alemany a la carretera de Sant Antoni... 1935!

“Les nits cremen. I, com que no hi ha res més, la gent va cap als bars –escrivia–. Les terrasses, dalt dels terrats, s’omplen de forasters: paiames sumptuosos, belleses per a tots els gustos, perfums estranys… Una gramola toca rumbes xafogoses i foxs trepidants. I el vent d’Àfrica passa per dessota dels estels”.

Era una fauna que s’avançava al vendaval i a les herbes que vindrien mig segle després. Cosmopolites de “perfums estranys” que avui gaudirien ballant a les pistes d’ Amnesia.

Entre ells, avantguardistes de tota mena i desig: arquitectes, amants, fotògrafs, ménage à trois , filòsofs o miracles com Hans Jakob Noeggerath, estudiant berlinès de Filologia Catalana que es va guanyar el cor dels eivissencs vestint-se de pagès per aprofundir en les rondalles .

L’esclat de la Guerra Civil, el juliol del 1936, va agafar el re fugium peccatorum amb banyador d’ El Dique Flotante. O gairebé despullats, atrapats per una illa. Julià Guillamon ho descriu en un recent i imprescindible llibre, El jove Palau i Fabre. Una família de l’Eixample de Barcelona, el somni d’Eivissa i la Guerra Civil .

Cosmopolites caiguts de cop a la centrifugadora, incloent-hi l’il·lustrador català Eveli Torent i les seves festes vestit de califa domant sargantanes: l’illa va quedar al bàndol revoltat, va ser breument recuperada pels republicans i va caure al final al bàndol franquista. En aquests sacsejos, els uns i els altres van bombardejar Eivissa des del cel, van assassinar amb granades, van afusellar i van represaliar.

Una illa amb costes a Berlín i a Moscou. Hitler en persona va agrair per carta a l’alcalde d’Eivissa l’ajuda prestada quan, el 1937, avions russos van bombardejar el cuirassat alemany Deutschland , fondejat davant de la ciutat. Van morir 30 marins, els primers militars alemanys oficialment caiguts en guerra des que el Führer havia arribat al poder, cosa que va excitar el tauler internacional al nivell de Pacha a les tres de la matinada.

L’esvàstica, abans que tot esclatés, ja havia tret el nas per aquest tub d’escapament europeu. “A les blanques parets de la ciutat d’Eivissa hi he vist, pintada amb carbó, l’esvàstica del Führer –escrivia Irene Polo–; a Sant Antoni hi ha un cavaller de nom teutó, viatger inquiet i enigmàtic, propietari d’una casa magnífica a la vora del mar, que quan arriba a una reunió d’alemanys saluda amb aquella mà morta de Hitler; aquí hi ha molts jueus alemanys, i es diu que els alemanys nazis tenen la missió de vigilar-los”.

“Els altres [els jueus], però, van fent sense que us n’adoneu: obren botigues, posen bars i hotels...”, escriu la reportera. Millor Eivissa que Palestina.

I el primer que van fer els colpistes el 1936 va ser lliurar un vaixell nazi als alemanys més antinazis de l’illa, va explicar a La Vanguardia l’estiuejant madrileny Finki Araquistáin després d’escapar-se.

Començava una guerra que no era només espanyola, en què àrabs i jueus arribats de Palestina lluitarien a la mateixa trinxera. Avui sembla impossible. Però va ser real, a les Brigades Internacionals.

Tan real com aquell “Bon dia!” que els pagesos eivissencs desitjaven al desconegut que semblava caigut de Saturn .