Les veïnes de baix es donen consells per regar les plantes de barana a barana. Qualcú grana una altra terrassa on un pare juga a Uno amb la seva filla petita, que taral·leja una cançó de Rosalia. Des d’un altre apartament, se sent una dringadissa de tasses en parar la taula del berenar. Fa olor de cafè. Al moll, uns nins celebren haver caçat un cranc pelut amb el salabre. Surt la llanxa dels qui van a fer immersió enfundats en neoprè.
Són les nou del matí i estam a trenta graus. Es veu que és l’agost més calorós des del 2003, sento a la terrassa del costat. El 2003 vaig viatjar a Praga pensant que escaparia de la canícula, però no. Aleshores els veïns comentaven la premsa mentre passaven les pàgines del diari, ara salten de tema segons els titulars que veuen a les xarxes a través del mòbil; en molts hi surt la paraula rècord .
Parlen dels incendis amb la llunyania emocional que provoca la distància física. Quan es cremaren les muntanyes aquí, miràvem el fum amb l’ai al cor i com els hidroavions fregaven la mar. Ens sentíem impotents, tristos, angoixats, emprenyats. Criticàvem els governs que gasten més a apagar focs que a evitar que es produesquin (també en un sentit figurat). Prevenir-los costa menys, evita desgràcies, crea llocs de feina.
Lee tambiénEl bell estiu
Com més despoblat és un lloc, més gran és la desafecció per part de tothom i més abandonats queden els pocs que hi resisteixen. Però ni tan sols si la catàstrofe arriba a zones urbanes i hi ha centenars de morts perquè s’hi eliminà la unitat d’emergències sembla que això tengui conseqüències polítiques. La crisi climàtica provoca sequera crònica, temporada d’incendis, temporada d’inundacions. Tractar-les com si fossin fortuïtes és instal·lar-se en una realitat que no existeix.
Comentarem el proper incendi, la propera torrentada, com la clàssica notícia d’estiu. Amb la mateixa resignació que davant dels accidents de trànsit, ens direm que són coses que passen, esperem que no ens toqui a nosaltres. D’aquí una estona baixarem a la piscina a refrescar-nos o anirem a la platja a fer un capfico. En tornar, tancarem persianes i finestres (i qui en tengui, posarà l’aire condicionat), ens aïllarem al nostre món per evitar la calor.