En comptes de reunir-se en llocs com Alaska decidint el destí de milions de persones en llocs com Ucraïna, Donald Trump i Vladímir Putin haurien de ser a la presó. Els delictes de l’enorme majoria de la gent que està presa pel món són criaturades al costat dels crims dels actuals presidents dels Estats Units i Rússia.
La meva fantasia–i sospito que molts la comparteixen-– és que els dos acabin els seus dies entre reixes. M’imagino la seva primera trobada al pati de la presó.
Putin: Donald! Que pàl·lid que estàs! Amb prou feines et reconec sense la teva pintura taronja.
Trump: Ai, Vladímir, Vladímir... m’hauria imaginat que podies ser tan cruel, jo que tant et vaig admirar, que tant et vaig estimar, durant tants anys...
P: No ploris, marieta, i explica'm perquè ets aquí.
T: Per què ets tan brusc amb mi? Tu que sempre em parlaves amb afecte. Recordo aquell retrat meu que em vas regalar aquella vegada, com em va commoure...!
P: Jajaja! T'ho vas empassar, imbècil. No vaig conèixer mai ningú més fàcil de manipular, a ningú amb un ego més fràgil o ridícul. Però compte, què vas fer, pobret, perquè et fiquessin aquí?
T: Doncs mentida, tot. Un cúmul de coses que es van inventar. Assetjament sexual, frau, insurrecció, complicitat en els crims de guerra de Netanyahu i en els teus a Ucraïna. Ah, i m’acusen d’haver abusat del poder per obtenir tres mil milions de dòlars durant els primers sis mesos de la meva segona etapa presidencial. Una altra mentida. Van ser cinc.
P: Això és tot? Bah! M’ofèn haver de compartir presó amb semblant bavós.
T: Bé, a veure, i tu per què ets aquí?
P: Mira, ganàpia, a diferència teva jo no nego res. Em confesso culpable de tot, i amb molta honra. Vaig fer el que vaig fer per al bé, sempre, de la pàtria, de la Mare Rússia. Tenint en compte, esclar, que la pàtria soc jo.
T: I què va ser el que vas fer? Sempre m’havia imaginat que eres un tipus decent, noble... i, com jo, dur de vegades, però amb la raó del teu costat.
P: “Dur” com tu? No em facis riure, microbi.
T: Ai, Vladímir, no saps com em dolen els teus paraules... Però, vinga, digues.
P: Doncs, mira. Del que m’acusen és, primer, d’haver assassinat—amb verí o tirant-los des d’edificis alts—a dues dotzenes dels meus enemics. ( Van ser més de cent, en realitat, però què més dona?) Segon, d’haver matat desenes de milers de civils amb els bombardejos dels meus avions en la guerra civil de Síria o amb els meus mercenaris a l’ Àfrica. Tercer, d’empresonar desenes de milers de presos polítics. Quart, d’iniciar una guerra “imperialista” a Ucraïna. Cinquè, de matar indiscriminadament a no recordo quants civils ucraïnesos. Sisè, de segrestar 20.000 nens ucraïnesos. Setè, de robar cent mil milions de dòlars.
T: Cent mil milions. Wow! Com...?
P: Extorsionant els oligarques, clar, i emportant-me un percentatge de les vendes de petroli i gas. Però deixa que acabi, badoc. Vuitè...
T: No, no, no. Ja està bé! Em vas guanyar, em vas guanyar. Em rendeixo.
“La guerra no va ser, com em vas dir a Alaska, perquè els europeus volien ficar a Ucraïna en l’OTAN?”
P: Esclar, esclar. És que no vas voler mai assabentar-te de res. Els meus espies a la Casa Blanca m’ho deien...
T: Què?
P: Sí, Donald, estimat, els meus espies a la Casa Blanca, al Pentàgon, la dona aquesta que vaig col·locar (quin riure!) com a cap de la CIA... tots m’ho van confirmar, que no sabies res de res. Mai, mai, no hi va haver un president dels Estats Units més ignorant que tu. No vaig tenir mai una presa més fàcil a Washington. Aquella vegada que vas dir que Zelenski havia començat la guerra en Ucrania...¡jajaja¡... ho vam celebrar amb vodka en el Kremlin durant dies.
T: O sigui, que la guerra va ser idea teva?
P: De qui si no, imbècil? Potser els ucraïnesos van envair Rússia?
T: Però per què ho vas fer? El motiu de la guerra no va ser, com em vas explicar tantes vegades, que Zelenski era un nazi i que els europeus volien que Ucraïna entrés en l’OTAN?
“Tot el que he fet no ha estat per al populatxo rus, va ser per perpetuar-me en el poder”
P: Ai, Donald. Que ingenu que ets. Que fàcil que m'ho vas posar. En aquelles converses amb tu em vaig sentir com Einstein parlant de matemàtiques amb un nadó.
T: Em menysprees, no, Vladímir?
P. Quan penso en tu, Donald, sí.
T: OK, Vladímir, tindré un ego fràgil i ridícul, seré molt ximple, però em pregunto si tu també ho ets, i molt més del que et creus.
P: Compte, gras, que soc expert en karate...
T: Però escolta, escolta, Vladímir. No serà que a més de ximple ets un boig? Si Zelenzki no era un nazi i no temies que l’OTAN et vagi a envair...
P: Esclar que no, idiota.
T:..aleshores, per a què et vas llançar a una guerra—mira qui és l’ingenu ara—que pensaves que anaves a guanyar en dos dies? Per què continuar any rere any matant tanta gent a Ucraïna, matant els teus pobres soldadets russos, que han estat caient com mosques, mil al dia, em diuen...?
Lee tambiénL’Argentina: refugi, esperança i carn
P: Vols que t’ho expliqui? La veritat, dius? Doncs, mira, ja que les mentides no em serveixen per a res, ja que sé que moriré aquí, t’ho explico. Els odio a vostès els americans. Odio als europeus. Ens vau humiliar al final de la Guerra Freda. Ens vas treure les nostres terres soviètiques. I després Ucraïna s’anava a unir a la Unió Europea, – Ucraïna que és nostra, que pertany a Rússia–. I pensa en les perilloses idees que anava a tenir la meva gent al veure els seus veïns prosperar en la democràcia, al veure’ls participar en eleccions lliures, al veure que tenien llibertat d’expressió. Això no ho podia permetre. Perquè l’objectiu final, de tot, tot, tot el que he fet sempre no va ser el populatxo rus, va ser el perpetuar-me en el poder, ho entens ara, idiota?
T: Llavors, em vas enganyar? No vas voler mai posar fi a la guerra?
P: Però, sisplau? Com anava a voler que la guerra acabés sense primer recuperar tot Ucraïna i convertir-la en un país vassall, com Bielorússia? A més, necessitava la guerra per mantenir el burro poble rus atordit, sota el meu total control, no ho veus?
T: Però al final la vas cagar, Vladímir.
P: Bé, sí, però em queda el consol, Donald, de què tu també.