De camí al cel del món
Allà està, no és una excepció de la naturalesa humana, està ple de xacres però als seus 86 anys es prepara per tornar a pujar al cim del Manaslu (8.163 m). “ Ara hi ha uns patrocinadors que volen fer una pel·lícula meravellosa, però estan buscant el suport d’alguna cadena de televisió. No sé si sortirà. El que sí que sé és que jo hi aniré”. És l’únic alpinista al món que ha escalat 10 muntanyes de més de 8000 m després de fer 60 anys. El secret...? Ha fet de la rutina de l’entrenament (4 hores diàries d’exercicis d’equilibri, força muscular, bicicleta) i el sacrifici –des dels horaris a la dieta– un plaer. Té una família i amics que li donen suport, i encara que sembli el contrari, la seva meta no és atresorar vuit mils sinó pujar a la muntanya. Calcula que s’ha passat més de sis anys per sobre de 5.000 m d’altitud.
Vostè és un superhome?
No. Tinc artrosi, una pròtesi al genoll esquerre, m’he operat de cataractes, els audiòfons em funcionen fatal, de vegades em fa mal l’esquena i em vaig destrossar la cama dreta a l’ Himàlaia.
Amb 86 anys ha pujat l’ Aconcagua.
Sí, 6.962 m; em preparo per pujar un dels 14 vuit mils, el Manaslu (8.163 m), per commemorar els 50 anys del primer vuit mil espanyol. Hi tornarem al setembre per fer un documental.
Des que es va jubilar es passa la vida pujant cims.
Els 65 els vaig celebrar pujant el K2, el segon cim més alt de la Terra, al Pakistan. He pujat 10 vuit mils després de fer els 60 anys. Dels 14 vuit mils en tinc 12.
Li pesa?
Soc dels pocs alpinistes que han anat tantes vegades a aquelles altures, i no he tingut mai una congelació. Tinc els dits de les mans i dels peus lletjos, amb artrosi, però sencers.
Fa dos anys va tenir un accident greu.
Va caure el primer i em va arrossegar juntament amb dues persones més: em vaig trencar tíbia i peroné. Fissura oberta a 7.400 m. Però estic aquí sencer, i aquest matí he estat escalant.
Sort?
Sempre vaig pensar que sortiríem d’allà, però va ser molt dur. Les primeres vuit hores no teníem ni llitera; uns xerpes i el meu amic em van lligar i em van arrossegar amb cordes estirant la cama trencada... jo em desmaiava, tornava, em desmaiava, però havíem de perdre altura. I aquí estem.
Què té vostè amb la muntanya?
Era la postguerra, passàvem tanta gana que als 11 anys vaig deixar l’escola i em vaig posar a treballar, el repte més important era menjar. D’enquadernador vaig passar a tapisser, i sempre m’ha agradat. De vacances me’n vaig anar amb un amic a La Pedriza.
Expliqui’ns-ho.
Amb una lona i uns pals vam fer una tenda de campanya. I allà vaig descobrir, després de viure en un lloc tan miserable, perquè a casa meva no hi havia aigua ni vàter, que la muntanya era meravellosa, pura llibertat.
Què li ha ensenyat la pobresa?
Que aquella no era manera de viure.
Què li dona la muntanya?
Em dona molta pau, i fer exercici em prova molt. Qui li hauria dit a aquell nen que arribaria a l’ Antàrtida?
Feliç?
Sí, tinc amics per tot el món.
Té el món impactat pels seus 86 anys.
Sí, això és cert. Però m’ho he treballat: faig exercici des de petit, cuido la meva alimentació i tinc un entorn familiar i d’amics que són molt bona gent.
Algun altre ingredient?
No em barallo mai, però ho he vist al meu voltant i això és el que realment et fa viure infeliç i et treu les ganes de tot.
Què ha estat el més bonic de la seva vida fins ara?
Arribar a tenir una família tan unida i ben avinguda, és un èxit. Alguna cosa hem fet bé la Cristina i jo per tenir aquesta sort.
Més enllà de pujar vuit mils, què persegueix a la vida?
Ser un bon exemple: seguir viu i amb ganes de viure. M’agrada la vida i m’agrada aquest món, amb els seus problemes i meravelles.
Per a qui li agradaria ser exemple?
Per a tothom que diu “ja estic gran per a això”, o els desesperats que es jubilen i no saben què fer amb la seva vida. Un no s’ha de rendir per l’edat, hi ha tantes coses per fer! La vida del jubilat és fantàstica. Però...
...
Cal arribar-hi en bones condicions mentals, físiques, i si és possible econòmiques. Queda molta vida al davant.
Vostè col·labora amb els nepalesos.
Sí, durant el terratrèmol vam repartir molts quilos d’arròs i vam reconstruir set escoles. Als llocs on vas habitualment has d’integrar-te, ajudar.
L’Everest està ple d’escombraries.
Estic fart de sentir aquesta ximpleria! És la muntanya menys maltractada del món, només s’hi puja dos mesos a l’any. Hi ha escombraries, és cert, però seria molt fàcil que no n’hi hagués. A mi em fa molta més por com estem contaminant el mar.
Tot suma.
El més perillós de l’Everest són les cues, perquè un canvi de temps allà dalt, que ja ha passat, causarà una matança.
La seva experiència més íntima al cim?
A la muntanya em sento unit al tot; i a més allà vaig conèixer la meva dona i em va canviar la vida. Perquè vegis com és la Cristina: quan jo anava a l’Everest no tenia patrocinador, llevat d’una època molt bona amb el BBVA, però als 61 anys ja ningú no em volia, estava desesperat. Saps què em va dir? “ Carlos, tu ves-hi, després quan tornis ja ho arreglaràs”. Això és una meravella!
