El PP considera que quan els incendis estan arrasant l’oest peninsular el que el Govern espanyol ha de fer és posar més mitjans per a l’extinció en lloc de buscar una “fugida cap endavant” amb una proposta que ja va estar sobre la taula fa tres anys i que no s’ha concretat en res. Les flames, sostenen, no s’apaguen amb un pacte d’Estat contra l’emergència climàtica.
Pel PP la gent que ho ha perdut tot espera solucions i no que el president del Govern espanyol es tregui del “barret” una idea que no ha plantejat al cap de l’oposició, va replicar ahir la seva portaveu parlamentària. “Sembla una burla”, va exclamar Ester Muñoz en vista de la falta d’una trucada de la Moncloa a Alberto Núñez Feijóo per informar-lo.
Ester Muñoz apunta a l’origen humà dels incendis i treu importància al canvi climàtic
Sense descartar aquest possible pacte i en espera de veure com es formalitza, Génova el va desdenyar perquè veu l’oferiment de Sánchez com una cortina de fum per desviar el focus del més urgent: aportar tota la capacitat del Govern central, singularment la mobilització de l’exèrcit, per ajudar a controlar el foc.
Després d’agrair la tasca dels dispositius tant autonòmics com estatals en la lluita contra els incendis, esgotats després de llargs dies de feina en què ja han mort diversos bombers, la diputada lleonesa, molt afectada per veure cremar la seva terra, va carregar contra els que “saben de tot” i llancen els seus missatges de “cunyat” al “femer” de les xarxes socials, com fa, segons l’opinió de Muñoz, el ministre Óscar Puente.
Sigui com sigui, i en vista del desgast que per al formidable poder territorial del PP pot tenir la gestió d’uns incendis que afecten sobretot tres de les comunitats on governa – Castella i Lleó, Galícia i Extremadura–, Muñoz va rebutjar que els executius autonòmics estiguin retallant les partides pressupostàries destinades a la prevenció i va apuntar que darrere de l’origen del 90% dels focs hi ha “la mà de l’home” i no pas el canvi climàtic. Una tesi que podria subscriure la ultradreta de Vox malgrat que ara guarda el seu negacionisme fins que s’apaguin les flames.
En vista de l’escepticisme del PP, l’ Executiu espanyol va insistir en la necessitat d’obrir una via de consens. I la vicepresidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica, Sara Aagesen, va apel·lar a la responsabilitat dels partits perquè donessin suport a la iniciativa posada sobre la taula pel president del Govern espanyol, Pedro Sánchez.
“Ni els incendis ni les inundacions que vam viure l’any passat són esdeveniments aïllats. Són esdeveniments que venen juntament amb el canvi climàtic i, per tant, hem d’apostar per una resposta tan important com un pacte d’Estat”, va afirmar després de visitar el Centre de Coordinació de la Informació Nacional sobre Incendis Forestals ( CCINIF) a Madrid.
Tot i que el PP i Vox esgrimeixen que molts dels focs actius van ser provocats per piròmans per esquivar el que qualifiquen d’“agendes ideològiques”, la Moncloa va recalcar que els efectes del canvi climàtic no només influeixen en l’origen dels incendis, sinó que en dificulten seriosament l’extinció.
Especialment per la coneguda regla del 30-30-30, que descriu una combinació meteorològica d’alt risc: temperatures iguals o superiors a 30 graus, humitat relativa per sota del 30% i vents de més de 30 quilòmetres per hora. Un còctel explosiu que s’està repetint gairebé tot l’estiu a bona part de la Península i que, com va admetre la ministra de Defensa, Margarita Robles, fa que “alguns dels focs encara actius a Espanya siguin, ara com ara, incontrolables fins que no millorin les condicions meteorològiques” amb la remissió de la calor i l’augment de la humitat.
Paradoxalment, mentre els incendis avancen sense control i les tensions polítiques es multipliquen, el nivell estatal d’emergències es manté en 2. Ni les comunitats autònomes més castigades ni el Govern central semblen disposats a fer el pas d’elevar-lo al 3, fet que traslladaria el comandament de la crisi al Ministeri d’Interior i permetria una coordinació plena de tots els recursos. Cosa que reflecteix fins a quin punt la gestió de la catàstrofe continua condicionada per la bronca i el càlcul
polític.
