La vida val més que una casa. Aquest és l’argument que una veïna, la Cristina, dona al seu pare, reticent a evacuar casa seva. Potser, per a ell, els pilars de la seva vida són, justament, casa seva. Cada incendi greu ens deixa testimonis semblants: veïns que, malgrat el perill evident i les indicacions de les autoritats, es neguen a abandonar-la. Aquest rebuig mostra el pes afectiu que té la casa, sobretot per als que l’han habitada durant tota una vida.
La significació psicològica del gest de deixar enrere la casa va més enllà de la pèrdua d’un bé material, sempre reintegrable. Perdre-la, com expliquen molts dels afectats, és perdre la vida que tenien, el seu petit terreny, els veïns, els mitjans de vida i els records que hi acumulaven al llarg de diverses generacions.
Al món rural encara és habitual sentir-hi: “I tu de quina casa ets?
La casa té, en primer lloc i per a tothom, una dimensió de refugi primari davant les amenaces externes. Ho va ser per als primers pobladors de la terra (coves) i ho continua sent avui.
Quan es perd, el subjecte queda desemparat, a la intempèrie física i psíquicament. D’altra banda, compleix una funció psíquica clau pel que fa al sentiment de pertinença al clan familiar que proporciona i que defineix el nostre lloc en les generacions.
Encara, al món rural, és habitual sentir la pregunta “tu, de quina casa ets?” per situar algú en aquesta sèrie familiar. Perdre-la també és perdre alguna cosa de la línia simbòlica que ens dona un nom. Calcinar el passat és una altra forma de desemparament.
Finalment, però no per això menys important, la casa és una projecció personal, tanca el més íntim (imatges, records, objectes, secrets) i per això quan algú hi entra a robar, més enllà dels danys i pèrdues, moltes persones tenen el sentiment d’haver patit una violació de la intimitat.
La incertesa dels evacuats, sense saber quan s’acabarà el malson, posa en relleu l’angoixa extrema del que imagina perdre tot el que va ser la seva vida, sabedor que la pèrdua és irreversible. Es resisteixen, fonamentalment, al fet que les cendres –si la casa s’arriba a calcinar– siguin la resta inassumible de tota una vida. És per això que les seqüeles de l’endemà són greus i inclouen diversos símptomes: depressió, ansietat, temors difusos, inhibició, records intrusius davant qualsevol soroll o fum, tensions familiars, dolors físics al cap, el pit o l’estómac. Esborrar la casa del mapa sempre deixa un forat difícil de cobrir.