El desgast físic i mental dels centenars de professionals que treballen sense parar des de fa més d’una setmana en l’extinció dels incendis que assolen mig Espanya ha arribat al punt màxim. Ho expliquen a La Vanguardia els bombers que treballen en els focs de Galícia i Castella i Lleó. Relaten jornades de fins a 21 hores sense parar, amb la impotència, a més, de ser plenament conscients que amb els mitjans humans i materials de què disposen ha estat impossible contenir les flames.
Un drama que aquests professionals viuen ara amb un dolor afegit després de la mort d’un dels seus companys: Nacho Rumbao, mort aquest diumenge a Espinoso de Compludo (Bierzo) després que es precipités per un terraplè el camió motobomba que conduïa. Sinistre ocorregut quan aquest bomber de 57 anys i natural de Sòria tornava, fatigat, a la base després d’haver participat en les dures tasques d’extinció.
Falta personal per fer relleus, denuncia CC.OO., i la impotència s’ha multiplicat per un foc sense control
“Estem esgotats”, afirma Jorge del Castillo, bomber de Castella i Lleó amb més de 20 anys d’experiència. Dels vint dies d’aquest agost, aquest professional ha estat actiu 16 jornades. “Tinc companys que van sortir a les cinc del matí de la base i se’n van anar a dormir a les dotze la nit d’aquell dia”, revela. Torns inhumans. Raúl Mena, bomber d’ Andalusia, reafirma que les jornades de treball en els últims incendis “han estat brutals per la falta de personal”. “Si treballar 14 hores seguides en l’extinció d’un incendi ja no hi ha qui ho aguanti, per molt preparat que estigui, en aquesta onada de focs conec companys que aquests dies han estat a peu de bosc 21 hores seguides i la jornada següent, després d’un breu descans, 17 hores més”, afegeix Mena.
Hi ha una explicació al drama que viuen aquests dies els equips d’extinció i que cau pel seu propi pes: “No hi ha prou personal i,
per tant, no es poden fer relleus ni hi ha descans”, denuncia Mario Sanz, secretari sindical de Salut Laboral i Sostenibilitat Mediambiental de Comissions Obreres ( CC.OO.). “Els professionals
–afegeix– estan saturats i l’estrès físic i mental ha arribat al màxim, ja que s’hi afegeix la impotència de veure que amb els mitjans disponibles és impossible frenar les flames”.
Raúl Mena, amb 30 anys d’experiència, no pot ser més gràfic quan narra el que han viscut aquests dies els bombers: “Això és el més semblant a una guerra; has d’atacar el foc pels flancs per arribar al cap, però amb perímetres cremant de 150 quilòmetres caldria multiplicar per quatre el personal desplegat per poder aturar les flames”.
Conscients, com s’ha vist, que amb els mitjans disponibles és impossible parar la voracitat dels incendis, les operacions –és una estratègia cada vegada més repetida per l’extrema violència dels focs– se centren a protegir zones habitades. Es deixa que el bosc es cremi i els esforços es concentren a protegir persones i cases. Amb més personal i mitjans, assenyala Jorge del Castillo, “l’estratègia seria diferent i potser, en comptes de cremar-se 50.000 hectàrees, en cremarien només 10.000; però si només hi ha professionals per defensar zones habitades, es deixa que el bosc es cremi”.
El bomber comparteix que la virulència de les flames dels incendis de Castella i Lleó i Galícia ha desbordat els equips d’extinció. “Més d’un dia hem hagut de buscar refugi en zones segures [àrees ja cremades] per no ser engolits per les flames”. Poc més hi poden fer: deixar que les flames avancin sense posar-se en perill. Malgrat tot, els bombers continuen a peu de bosc, jugant-se la vida per uns sous gens compatibles amb la dura feina que fan.
Una altra realitat, destapada altra vegada, és la dificultat
per coordinar-se quan a les tasques d’extinció s’hi afegeixen bombers de diferents autonomies. Ho corrobora Jorge Fernández, bomber de Granada, de
42 anys i en actiu des dels 21.
Ha estat diversos dies apagant foc a Ourense i Lugo. Treballar jornades de 15 hores sense parar ha estat, per a aquest professional, el menys rellevant. Ja hi
està acostumat. El que lamenta
–ja ho sap per experiència– és que quan es desplacen a una altra comunitat “canviïn les estratègies de treball”. A en Jorge li ha tornat a passar a Galícia i el galimaties de protocols “genera molts problemes a l’hora de coordinar-se”, lamenta. Com també li dol que una vegada passada aquesta alarma “ningú no tornarà a recordar-nos”, augura.
