Un periodista lituà que treballa en un prestigiós web del món de la cistella va telefonar dilluns a les oficines del Barça. Volia saber si era veritat que el que podia disposar de massa salarial el conjunt de bàsquet del Barcelona influïa en les operacions que podia fer el primer equip de futbol blaugrana. Va al·lucinar quan li van respondre que sí. Perquè més enllà que la junta directiva que presideix Joan Laporta ha deixat d’apostar clarament per la secció de bàsquet (del projecte del nou Palau que està en un calaix millor no en parlem), el cert és que les condicions tampoc no l’afavoreixen.
A Grècia, l’ Olympiacos i el Panathinaikós no tenen un fair play en què el futbol està vinculat al bàsquet o viceversa. A més, les dues seccions comparteixen colors i aficions, però són estructures societàries diferents. Una cosa semblant passa amb el Bayern. El Fenerbahçe, campió de l’ Eurolliga sota la direcció de Sarunas Jasikevicius, tampoc no té el cordó umbilical salarial entre la secció de bàsquet i la de futbol. I aquí sí que es tracta del mateix club per a tots els esports a efectes complets.
En lligues com la Premier el femení fins i tot dedueix una despesa dels equips masculins
Aquesta qüestió no justifica totalment la baixada de nivell blaugrana de les últimes temporades ni de bon tros, però sí que la posa en context. Els últims tres anys la massa salarial del bàsquet del Barça, que ahir va renovar el pivot senegalès Youssoupha Fall, ha baixat deu milions, just des de la sortida de Nikola Mirotic i Jasikevicius. De cara al pròxim curs, és l’única secció del club que pateix una retallada (de tres milions) i se situarà a nivells de sou del 2019. I això que va complir amb el que estava establert als últims pressupostos. Es van lesionar Laprovittola, Metu, Núñez i Vesely i només es va contractar de manera breu el base Raulzinho Neto.
El Barcelona continua transmetent una vocació poliesportiva, però cada vegada li costa més de mantenir la competitivitat a les seccions professionals, que suposen, juntament amb el que costa el planter, gairebé un 20% del límit salarial que imposa LaLiga, presidida per Javier Tebas. Cal recordar que els clubs espanyols es regeixen pel límit de cost de plantilla esportiva ( LCPD). Es tracta de l’import màxim que cada un pot consumir en el transcurs de la temporada a la plantilla. L’ LCPD es divideix en dues classes de massa salarial, que comprèn el que està relacionat amb el pagament als esportistes i plantilla, des dels sous fins a les primes, seguretat social o amortitzacions de fitxatges. D’una banda hi ha la massa salarial inscriptible, amb els jugadors del primer equip, Hansi Flick i el seu segon entrenador, Marcus Sorg. La resta de la plantilla, el futbol base i el Barça Atlètic, així com les seccions, formen la massa salarial no inscriptible.
Una massa salarial no inscriptible que pujarà dels 91 als 95 milions la pròxima temporada. L’única secció que puja la capacitat de despesa en sous és el primer equip femení (un milió més que aquesta temporada). Però aquesta pujada salarial dins d’un pressupost per al femení que es manté sembla insuficient per competir en igualtat de condicions amb l’ Olympique de Lió o els creixents clubs anglesos, com l’Arsenal, actual campió d’Europa. El Barça s’ha quedat de moment amb una plantilla de 17 jugadores del primer equip, després de concretar-se diverses sortides, i ha d’afrontar la renovació aquesta campanya de puntals de l’equip, com Cata Coll, Claudia Pina, Caroline Graham Hansen i Alexia Putellas, tot i que aquesta última compta amb un any més opcional.
En canvi, els equips anglesos cada vegada es reforcen més. En lligues com la Premier, el femení fins i tot dedueix una despesa dels equips masculins. A Espanya, s’està negociant que la massa salarial del femení es desvinculi de la del masculí perquè vagin per dues vies diferenciades i no tot depengui del que marqui LaLiga de Tebas.
