Algernon Charles Swinburne, el poeta anglès noble, alcohòlic, decadent i algolagníac (li agradava que l’apallissessin...) que va escandalitzar en la seva època escrivint sobre rituals pagans, sadomasoquisme i lesbianisme, va vendre amb més facilitat la seva obsessió boja pel mar. L’anomenava mare. “Cada onada fa patir, cada onada fueteja com una corretja”, es delectava orgullós del seu atreviment constant en aigües obertes. Una tarda de 1868, Guy de Maupassant el va trobar mig ofegat a Normandia...
En aquest segle hiperresabut en què tots donem per bona la hipòtesi de Plató que no saber nedar (ni llegir) és de bàrbars, les morts per ofegament van sorprenentment a l’alça. Més de 300 persones han perdut la vida en els espais aquàtics d’ Espanya en l’últim trimestre. I el perfil de la víctima sol ser un home major de 50 anys que es percep a si mateix amb coneixements de natació però per desgràcia no és capaç de veure venir i menys de tolerar els assots del mar que van enamorar Swinburne.
Amb flotar no n’hi ha prou: l’últim trimestre s’han ofegat més de 300 persones a Espanya
Percebre’s no és saber. Flotar i avançar no és nedar. Potser en una piscina amb això n’hi ha prou. Hi ha la vorada. Hi és el socorrista. I aquell fons proper folrat amb l’amabilitat de les rajoletes blaves. Però el mar és una altra cosa. Una abraçada de geni imprevisible que també modelarà el teu ànim. Per molt assabentat i entrenat que estiguis. Per molt nedador que siguis o et sentis, el mar et canviarà. Tal com diu Gaston Bachelard en L’aigua i els somnis “e l salt al mar revifa, més que qualsevol altre esdeveniment físic, els ressons d’una iniciació perillosa”. Defèn que “és l’única imatge exacta del salt en el desconegut”.
Lee tambiénCatalans de pura raça
Saltes i oblides que l’aigua és plena de grapes. T’engoleix el silenci absolut. Un equilibri salat. La felicitat del no-res. El plaer d’avançar cap a un endavant que en realitat no et porta mai enlloc. Et sentiràs invulnerable. És aquell èxtasi cansat suspès entre inhalacions que esgota però no atipa (“la fatiga és el destí del nedador”, deia també Bachelard) amb què Edgar Allan Poe i Lord Byron apagaven les seves borratxeres incendiàries.
Si ho fas, si nedes en aigües obertes, oblida’t dels maleïts poetes. Fes-ho sobri. Surt amb boia i bones previsions. Esquiva onades i corrents. Barques i motos d’aigua. Meduses i peixos ratlla. I troba companyia. Sortir en solitari és festejar amb el suïcidi.
