El primer burro català realment mediàtic, el de l’enganxina, va néixer amb testicles, serrell i cua alta. El va dibuixar Eloi Alegre per encàrrec de l’ Associació per al Foment de la Raça Asinina Catalana que va donar ales a Jaume Sala i Alex Ferreiro per a, previ capat i relaxament de la cua, convertir a l’animal en l’inesperat emblema del catalanisme de pro. De sobte el gran Equus africanus asinus de Girona, el més folklòric dels nostres mamífers herbívors i com tants catalans més aplaudit fora que dins -el primer president dels Estats Units, George Washington, va confiar la cura de les seves terres a ases gironins després d’haver testat els dos garañones de Zamora amb què el va obsequiar Carles III-, va passar del terrós anonimat a estampar samarretes, pòsters i tasses. A copar portades. A erigir-se en l’inesperat antagonista del toro hispànic.
Han passat els anys, vint-i-un des de la irrupció del primer burro de l’enganxina, i encara que el nostre ase continua igual d’amenaçat que la més pura catalanitat de la que encara és imatge assumeix noves responsabilitats: La Diputació de Barcelona reclama la seva dentadura de serra per netejar el sotabosc i prevenir incendis el proper any. El problema és que només en queden 350 de burros. I se’n necessitarien almenys mil...
Lee tambiénBye, bye, salamandra
Podrien servir les mules ( encreuament de burro i euga). El matxo o mul sumeri (de pare cavall i mare ase). I clar, els cavalls que, atenció! també poden ser purament catalans. N’hi va haver, vam tenir una raça autòctona d’origen remot i pelatge negre que es va extingir en el primer terç del segle XX fonent-se amb els cavalls bretons de tir hipermètric. I pel que sembla, encara que no pensats com a mers tallafocs sinó dissenyats amb pretensions olímpiques per a la doma clàssica, aviat tornarem a veure’n.
Arcadio de Senillosa els està treballant en la seva eugada submergida des del 1977 en el cul del llac dels Estanys dels Capons Reials dels Aiguamolls de l’Empordà. És la nova raça que anuncia sense rubor en els reels (virals!) amb què el criador transmutat a creador de contingut triomfa com un boig a les xarxes. Als seus setanta i pocs anys acapara milers de m’agrada. De vegades més d’un milió de visualitzacions. Defensa, per exemple, que “si tens terreny, pàdoc, herba en flor, abeurador i formació... un cavall costa només 30 euros al mes”. O que “ Felip II era rabassut i baix, i necessitava un muntura imponent. La seva ho era però no era competitiva perquè la raça espanyola no ho és”.
Barrejant sementals i eugues el seu semental de l’Empordà sí que ho serà. Competitiu. I gran i dòcil. No correrà de pressa. Això ja ho fa el cavall anglès. Ni serà resistent. Per a això està l’àrab. Prefereix un exemplar elegant i centrat. Català fins a la medul·la. I que no es fiqui ni el fiquin en política.
