La cendra ha tapat completament el rètol a peu de carretera en què fins fa uns dies es podia llegir Lusio, un diminut poble d’ El Bierzo arrasat per les flames. Diuen els pocs veïns que és un senyal, un avançament del que passarà: les conseqüències de l’incendi, que ha reduït les cases de pedra a runa i ha calcinat les hortes familiars, acabaran esborrant –tard o d’hora– aquest racó lleonès del mapa.
“Qui voldrà començar aquí altra vegada?”, es pregunta el president de la junta veïnal, Antonio Prieto, mentre mostra com de la trentena d’habitatges de Lusio només se n’han salvat set. La majoria, dels que la van heretar dels pares o avis per tornar-hi només durant l’estiu.
Els incendis han arrasat més de 400.000 hectàrees, la superfície més gran registrada des del 1994
“Qui invertirà a aixecar alguna cosa de les cendres quan tenen l’altra hipoteca per pagar?”, torna a qüestionar abans de respondre’s a si mateix. “Ningú”, lamenta el jubilat que vesteix una samarreta que diu “ aunque a vida non resulte ser a festa que esperabas... nunca deixes de bailar”. En aquell rètol no veu senyal que valgui.
Els veïns que viuen durant tot l’any a Lusio es poden comptar amb els dits de les mans. Tot i això, durant aquest mes que Oencia –el municipi del qual forma part– celebrava les festes, els habitants es multipliquen.
Algunes cases són de francesos, per això fins i tot una televisió d’aquell país s’interessava ahir per la destrucció del poble, i l’altra gran part, de catalans. Manuela Riguero, amb 95 anys, ha tornat a mig matí acompanyada de la seva família per comprovar que la seva centenària casa és de les poques que s’ha salvat de les brases. Tot i això, té molt pocs ànims.
“Això sembla un càstig”, diu mirant al seu voltant. S’ha aturat, segons recorda, en el que era el centre del poble, on hi havia unes escales en les quals se celebraven els consells oberts, el sistema de govern per a municipis molt petits lleonesos en què l’assemblea –amb veïns i alcalde– prenien les decisions. “D’allà en continua sortint fum”, adverteix Riguero, marcant amb l’índex un habitatge amb maons tenyits de carbó.
Al grupet improvisat, la sensació és de final de cicle. El president de la junta veïnal admet que les últimes hores la idea de marxar per sempre del poble li ronda pel cap. El més semblant a un alcalde que té Lusio agafant les maletes per no tornar.
Aquí, on el nom dels veïns no va acompanyat del cognom, sinó del nom dels seus progenitors –“ La María, la de... En Manuel, el de...”–, solen tornar a la casa del poble. “Per què dedicarem esforç a això?”, es pregunten entre ells sense que ningú encoratgi els ànims.
Parlen des de la impotència, però també des de la ràbia, la indignació. A Lusio, com a la resta de la zona afectada, és una missió impossible trobar algú que no critiqui la tardança dels mitjans per extingir el foc o les hores posteriors de descoordinació. Ningú no en sap més que ells. “ Compte, compte!”, crida la mateixa dona que deu minuts abans assenyalava el fum de la casa en la qual s’acaba d’esfondrar el sostre, cosa que ha provocat un bon terrabastall de runa. “ Anem-nos-en, s’ha acabat”, ordena sense que ningú es queixi.
A Lusio no hi cap més devastació. Però els pobles afectats de la comarca continuen sense respirar tranquils. Ahir al vespre seguien preocupant els incendis que afecten la muntanya pel vent i la complicada orografia, especialment als municipis de Páramo del Sil, Peranzanes i Igüeña. A la província, la més castigada de Castella i Lleó, encara hi havia més de 1.500 persones evacuades de 27 poblacions. Aquesta va ser la creu d’una jornada en què la baixada de temperatures generalitzada va donar un respir a l’ onada d’incendis.
La cara: el monstre de Jarilla ( Càceres), que ja es registra com el més gran de la història recent d’Extremadura, es va donar per estabilitzat després d’onze dies actiu. A més, es van controlar el
dels Picos de Europa i alguns d’Ourense –tot i que es van obrir nous focus de Pontevedra i Lugo–. Fins ara, l’ onada de focs que sacseja Espanya ha arrasat més de 400.000 hectàrees, la superfície més gran cremada aquest segle al país i la més gran registrada des del 1994.
