En un carrer del centre de Barcelona, molt a prop d’un fanal d’on penja una de les promeses del Pla Endreça, reposa com una relíquia sagrada una bossa d’algues seques. Concretament, pertanyen a la varietat wakame, un dels hits de la cuina asiàtica, la Undaria pinnatifida. No és qualsevol bossa, no. Fa que és allà, immutable, desafiant el pas del temps i l’eficiència municipal... cinc dies! En aquesta petita eternitat –tractant-se d’una escombraria orgànica de carrer–, l’únic canvi que ha experimentat la bossa ha estat el color del contingut. El verd fosc de la Undarina original ha mutat cap a un negrós molt lleig i d’aspecte pastós.
Cinc dies. Seria una anècdota si no fos perquè a aquest pas es convertirà en una atracció turística més. No m’estranyaria que Google Maps ja la tingui geolocalitzada com a “monument local exòtic”.
Una bossa d’algues al mig de la vorera durant cinc dies va més enllà de l’anècdota
Hi he passat pel costat cada dia sortint de casa. El primer matí em vaig dir: “Bé, a les brigades de la neteja se’ls haurà passat”. La segona, ja amb un cert escepticisme, la vaig mirar dubtant si és allà per elecció o per abandonament. El tercer dia la vaig començar a saludar. El quart, ja directament li vaig demanar si es volia empadronar a la meva escala.
Els meus veïns i els que s’han anat creuant amb la bossa d’algues l’han après a esquivar amb una precisió quirúrgica. Almenys això crec, perquè, altrament, algú l’hauria recollida del terra. Que per què no l’he recollida jo? Bona pregunta. Perquè el segon dia de veure-la jacent, podrint-se per la calor, em vaig proposar de documentar-ne l’evolució diària. El resultat és aquest article. Em vaig animar llegint la crònica al nostre diari de Luis Benvenuty, setmanes enrere, sobre papereres plenes als barris cèntrics.
On són els serveis de neteja? O més ben dit, on no són?
Adoro aquesta ciutat. El seu eixample, la seva platja, el seu caràcter, el seu caos regulat amb un fil d’esperança. Però últimament Barcelona sembla haver adoptat una política de “si no les veus, no són escombraries”. El problema és que les veiem. Les olorem. I les trepitgem (quan no les esquivem).
Potser aquella bossa no és una escombraria, sinó art. Potser som davant una instal·lació de tipus performance patrocinada per l’Ajuntament mentre prepara una altra campanya. O pot ser que representi la lenta descomposició de les nostres expectatives cíviques.
Sisplau, si algú del Consistori llegeix això, que no es molesti a enviar un escombriaire al barri. El cinquè dia, he decidit recollir la meritòria bossa d’algues. La guardo a casa per si algú li vol donar una medalla. Se l’ha guanyada.
