Com ja he explicat, passo uns dies a muntanya, a Molló, i, al matí, saludo el sol des d’un pati enrajolat que dona a llevant. Enmig de la piuladissa d’ocells, sobretot pardals i orenetes, se m’apropen dos veïns: la sargantana i el rossinyol.
Buscant les rajoles més assolellades del pati, la sargantana s’arrossega per terra, ara ràpida i nerviosa, ara quieta com una pedra; ara encuriosida, ara fugaç. Aguanta poca estona en repòs. Mou el cap, sincopadament, com una melodia de jazz. Remena l’afinada cua, gira sobre ella mateixa amb plasticitat de serp, atàvica i verdosa, solemne en el seu paper d’ambaixadora en miniatura del temps dels grans saures. Corre i frena, fa giragonses, para el sol, treu, veloç, la llengua bífida i, en resum, viu, com nosaltres, en constant neguit entre l’anhel de quietud i l’exigència d’anar de pressa.
Mentre els pardals, les orenetes, les merles i fins les aloses, tan alegres, conversen amb càntics brevíssims, sovint més semblants a un xiscle o un xiulet que a una melodia, el cant del rossinyol és llarg i vistós com una frase de Haydn o Mozart.
Canta una i altra vegada molt de pressa; nosaltres correm, correm i tornem a córrer
Verdaguer compara la veu del rossinyol amb un raig de perles i Tomàs Garcès, al diamant. Però abunden més les comparacions sensuals: Josep Pla deia que el rossinyol tenia la veu vellutada de la magrana madura. Neruda el relaciona amb la taronja. John
Keats, en la cèlebre Ode to a nightingale, associa el rossinyol amb un vi refredat al cor de la terra, portador de la música de l’aigua i els boscos, però assegura que aquest ocell no ha conegut mai ni el neguit, ni el cansament, ni la febre. Jo, en canvi, noto en el rossinyol el caràcter nerviós i metàl·lic de la flauta travessera i, encara, l’aguda i esforçada artificiositat del timbre del contratenor.
Sopar d’estiu
Al misteri del rossinyol, s’hi acosta més la cançó tradicional: “Encomana’m a la mare”, demana la noia mal casada al rossinyol que se’n va a França. És a dir: “Explica-li a la mare que estic trista”. La veu del rossinyol és melodiosa, però no pas alegre. Com la gent d’avui, dissimula el neguit interior amb la velocitat. El rossinyol canta una i altra vegada molt de pressa; nosaltres correm, correm i tornem a córrer, sense saber per què.