La sargantana i el rossinyol

Com ja he explicat, passo uns dies a muntanya, a Molló, i, al matí, saludo el sol des d’un pati enrajolat que dona a llevant. Enmig de la piuladissa d’ocells, sobretot pardals i orenetes, se m’apropen dos veïns: la sargantana i el rossinyol. 

Imagen de la lagartija nacida en el Zoo de Barcelona.

 

Ayuntamiento de Barcelona / Europa Press

Buscant les rajoles més assolellades del pati, la sargantana s’arrossega per terra, ara ràpida i nerviosa, ara quieta com una pedra; ara encuriosida, ara fugaç. Aguanta poca estona en repòs. Mou el cap, sincopadament, com una melodia de jazz. Remena l’afinada cua, gira sobre ella ma­teixa amb plasticitat de serp, atà­vica i verdosa, solemne en el seu paper d’ambaixadora en miniatura del temps dels grans saures. Corre i frena, fa giragonses, para el sol, treu, veloç, la llengua bífida i, en resum, viu, com nosaltres, en constant neguit entre l’anhel de quietud i l’exigència d’anar de pressa.

Mentre els pardals, les orenetes, les merles i fins les aloses, tan alegres, conversen amb càntics brevíssims, sovint més semblants a un xiscle o un xiulet que a una melodia, el cant del rossinyol és llarg i vistós com una frase de Haydn o Mozart.

Canta una i altra vegada molt de pressa; nosaltres correm, correm i tornem a córrer

Verdaguer compara la veu del rossinyol amb un raig de perles i Tomàs Garcès, al diamant. Però abunden més les compara­cions sensuals: Josep Pla deia que el rossinyol tenia la veu vellutada de la magrana madura. Neruda el relaciona amb la taronja. John
Keats, en la cèlebre Ode to a nightingale, associa el rossinyol amb un vi refredat al cor de la terra, portador de la música de l’aigua i els boscos, però assegura que aquest ocell no ha conegut mai ni el neguit, ni el cansament, ni la febre. Jo, en canvi, noto en el rossinyol el caràcter nerviós i metàl·lic de la flauta travessera i, encara, l’aguda i esforçada artificiositat del timbre del contratenor.

Lee también

Sopar d’estiu

Antoni Puigverd
Brindis con vino tinto sin alcohol de Familia Torres

Al misteri del rossinyol, s’hi acosta més la cançó tradicional: “Encomana’m a la mare”, demana la noia mal casada al rossinyol que se’n va a França. És a dir: “Explica-li a la mare que estic trista”. La veu del rossinyol és melodiosa, però no pas alegre. Com la gent d’avui, dissimula el neguit interior amb la velocitat. El rossinyol canta una i altra vegada molt de pressa; nosaltres correm, correm i tornem a córrer, sense saber per què.

Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...