Ho va perdre tot. Diu que les coses materials poden desaparèixer en un plis i, des de fa catorze anys, viu a la barraca de pescadors de cala Estreta, a la Costa Brava. Ja referenciada al segle XVI, l’Ajuntament de Palamós la rehabilità per a ús públic. En Quico se n’ocupava de la neteja i el manteniment, i s’hi instal·là.
Convida a xerrar i a cafè tothom que hi arriba pel camí de ronda. Viu del que li porten veïns i vianants; s’asseu en un tronc màgic i els ofereix que escriguin qualque cosa per a l’arbre dels somnis –que és a dins, vora els llibres– i que crema durant un ritual per Cap d’Any. Ha après a desprendre’s de les coses, les persones, els llocs, no vol tenir el problema que provoca aquell vincle emocional que ell esmenta en castellà, “apego”. La productora Blau Visual, de Sant Pol de Mar, li ha dedicat la primera de les Postals humanes .
El paisatge no existeix per a ús i esbarjo de vacances, i respectar-lo consisteix a no alterar-lo
Amb una samarreta del Girona, en Quico fa xocolata desfeta mentre explica la seva història i diu que l’ésser humà s’enfoca massa a guanyar, i de vegades cal perdre. O que cada infant hauria de conèixer la història del seu poble o ciutat. I exclama: “Que maco que és ser senzill i simple! Però a aquest sistema de bojos no li agrada la gent com jo”.
Lee tambiénLes finestres obertes
La barraca no és casa seva, és casa de tothom, recorda. I afegeix que les platges, les cales, també ho són. Lonely Planet va incloure cala Estreta entre les cent millors del món, i ell exclama sarcàstic: “Els primers a queixar-se han estat els instagramers, i resulta que ells permanentment pengen coses. Eh, perdona, que és teva la platja, o què? Tu pots venir i els altres no? Per què? Ah, que hi ha molta gent. Tu també ets gent!”. El fragment té milers de likes a Instagram i comentaris reclamant qui conegui racons idíl·lics que en publiqui la ubicació perquè tothom mereix gaudir-ne.
Em deman quin dret tenim de promocionar-los i convertir-los en anunci, i quin sentit té; en fer-ho, els desposseïm de la seva raó de ser. El paisatge no existeix per a ús i esbarjo de vacances, i respectar-lo no només consisteix a cuidar-lo, sinó a alterar-lo el mínim possible. Quan es massifica, desapareix en un plis. Llavors no és que sigui de tothom, és que no és de ningú perquè deixa d’existir.