Els instruments més eficaços per explicar els incendis que encara cremen a Espanya són les dades i els testimonis. Les dades –hectàrees cremades, agents forestals, bombers, soldats i mitjans mobilitzats– expressen la impossibilitat d’atendre totes les necessitats i la impotència de no arribar a tot arreu.
Els testimonis transmeten l’angoixa dels veïns de les zones afectades, que lluiten per no perdre-ho tot. Paral·lelament, i des d’un inframon amplificat per la complicitat mediàtica, hi ha el que els mitjans en català anomenen “picabaralla política”. La paraula picabaralla està ben triada, perquè vol dir “discussió viva”, però també “conversa frívola i impertinent”. A la frivolitat i la impertinència política hi podríem afegir la immoralitat que defineix una realitat més mediàtica que real, ridiculitzada per la gravetat dels fets.
Dos testimonis de veïns que ahir, com una lletania, repetien els blocs de Catalunya Informació. En el primer, un veí explicava que no pensava atendre les ordres d’evacuació perquè, mirant la televisió, “he vist que els pobles on la gent se’n va, acaben tots cremats”. En el segon, una veïna deia que “aquí no viene nadie” i que en aquestes circumstàncies creia que s’havia de quedar a defensar la casa i combatre les flames. El to dels testimonis no era de defalliment, sinó d’orgull i indignació. Contra l’asèpsia dels comunicats, és un to que ens confronta a un dilema duríssim. ¿Què faríem si veiéssim que les autoritats ens ordenen evacuar les nostres cases i, alhora, constatéssim que les ajudes no arriben?
A la frivolitat i la impertinència política hi podríem afegir la immoralitat
Quan no vivim catàstrofes com aquesta, fins i tot ens permetem el luxe de preguntar-nos –alguns qüestionaris encara inclouen aquesta pregunta– que ens emportaríem en cas que s’incendiés casa nostra. Al pintor Alberto Giacometti se li atribueix aquesta resposta: “En un incendi, entre un Rembrandt i un gat, jo salvaria el gat”.
Lee tambiénIncendiaris i piròmans
Ara, a través de l’espontaneïtat irrefutable d’aquests damnificats, descobrim la dimensió real del dilema: no es tracta de salvar un Rembrandt o un gat, sinó de quedar-se, amb els riscos que això comporta, o d’anar-nos-en i obeir les ordres d’una evacuació dictada per unes autoritats sobrepassades i absents.