“El millor exemple que Castella i Lleó no funciona són els incendis”. La frase, pronunciada amb la calor extrema d’una Espanya en flames, va retrunyir en l’últim ple de Berlanga del Bierzo, una petita localitat de la comarca lleonesa banyada pel Sil. L’alcalde socialista, César Álvarez, defensava d’aquesta manera l’adhesió dels membres del seu grup a una moció per defensar la creació d’una comunitat autònoma lleonesa, i convertia el seu municipi en el número 74 que feia el pas.
Un any enrere, la Diputació de Lleó va aprovar, amb els vots del PSOE i Unió del Poble Lleonès, una moció semblant, que instava a “iniciar els tràmits” per crear “l’autonomia de la Regió Lleonesa”, una comunitat a tres que inclouria les províncies de Lleó, Zamora i Salamanca. Ara, de manera simptomàtica, la reivindicació torna a apuntar en el context de la gestió dels incendis que assolen Espanya i enmig de retrets a la Junta de Castella i Lleó.
La despoblació, un factor que ha afavorit els focs, és la gran preocupació del lleonesisme
“Atenent la qüestió dels incendis, les províncies més afectades de la comunitat són sempre Lleó, Zamora i Salamanca, a les quals en alguns casos s’afegeix Àvila. Vivim en una comunitat que funciona a dues velocitats. En el cas de Castella, almenys va cap endavant, mentre que a la regió lleonesa tenim la pitjor evolució socioeconòmica d’Europa”, explica Carlos Salgado, president d’ Unió del Poble Lleonès.
Aquesta reivindicació d’una comunitat diferenciada, no en va, es basa fonamentalment en arguments de caràcter socioeconòmic i de gestió. “Hi ha una base històrica que té a veure, en el seu origen, amb la formació del Regne de Lleó i amb la divisió provincial del 1833, que crea les províncies i regions. Fruit d’aquesta base històrica, també hi ha una base identitària i una falta d’arrelament respecte a la comunitat, que no deixa de ser la suma de dues realitats. I sobretot, hi ha la sensació que ens està anant molt malament dins de Castella i Lleó”, afegeix.
Des de les files del lleonesisme es refereixen a l’actual comunitat de nou províncies en termes com “conglomerat” o “híbrid”, i subratllen que la seva gran extensió, “superior a la de Portugal”, planteja problemes de gestió. En aquest punt, afloren les referències al seu origen en la transició, on situen el pecat original.
D’una banda, s’al·ludeix al moment en què Rodolfo Martín Villa, ministre d’ Administració Territorial en aquells anys clau, va rebutjar de manera decidida la possibilitat d’una autonomia asturlleonesa partint d’un càlcul polític. “Massa miners d’esquerres junts”, deia. De l’altra, se subratlla com les forces que venien del règim van buscar crear “un gran eix central davant les perifèries”. Ho explica el sociòleg i politòleg Alberto Zamorano: “Va ser una aposta del nacionalisme espanyol per sumar poder davant els nacionalismes perifèrics basc i català. Es va buscar, a més, potenciar un nucli central conservador. Les primeres eleccions de Castella i Lleó han estat les úniques que va guanyar el PSOE, gràcies a la seva força a la regió lleonesa”.
Zamorano és un expert en el fenomen de la despoblació, a parer seu el factor que està frenant més les províncies de Lleó, Zamora i Salamanca: “El lleonesisme beu d’una fractura que s’ha originat des de la creació de la comunitat. Abans de la consolidació de l’autonomia als anys noranta, la regió l leonesa i Castella estaven igual en pràcticament tots els indicadors. Des d’aleshores, la bretxa ha augmentat a un ritme exponencial. Per exposar una dada, la regió lleonesa ha perdut 180.000 habitants des del 1983; Castella, només 6.000”.
Aquesta despoblació repercuteix en la caiguda del PIB, la falta d’ ocupació i la falta d’inversió pública, i també s’ha convertit en un dels factors que explica la proliferació d’incendis. Nou de cada deu municipis afectats pels focs estan afectats alhora per la despoblació i, en conseqüència, per la falta de cura del medi rural.
“La bretxa a Espanya no és nord-sud, sinó una diagonal
que creua Espanya del nord-oest cap al sud-est. I la regió l leonesa queda just sota d’aquesta línia, que també divideix en dos la comunitat. L’auge del lleonesisme no s’entén sense tenir en compte aquest factor”, conclou Zamorano.
