Amb l’adrenalina de l’estrena, de la remuntada contra l’ Atlètic o dels nous temps que representa l’aterratge d’Alan Pace a l’Espanyol, Manolo González no va perdre els seus costums. Una mica estakhanovistes, potser. Durant el cap de setmana i en estones lliures va veure tots els partits de Primera i de Segona; cosa que suma, almenys, 30 hores. I dilluns els seus analistes ja li van preparar els talls del pròxim rival, la Reial Societat.
Fora de Sant Adrià, Manolo González desprèn simpatia. Capaç de parlar de Julio Iglesias quan se li pregunta pel partit de Miami, de fer broma en situacions dramàtiques o de ser honest, perquè sap que “qui treu pit pot acabar amb gepa”. Les seves frases podrien aparèixer en una tassa de cafè. És el Manolo González que plora en les victòries, jura en arameu en les derrotes; el del “córrer com cabrons” o “deixar-s’hi la vida”. Però això només és la pintura. A sota hi ha molta substància.
“En els meus anys en cossos tècnics, no he vist ningú que domini tant els partits”, expliquen des de Sant Adrià. Ho van veure en acció, sense anar més lluny, contra l’ Atlètic. Amb el suport del seu segon, Gerard Garrido (“S’encarrega més de la fase ofensiva, la domina, es compenetren bé”), Manolo González va arribar amb les idees clares al vestidor després del 0-1 de l’ Atlètic. Els blanc-i-blaus no sortien (“no és que volguéssim ser allà, el rival juga i de vegades has de patir”, va dir a la sala de premsa ahir) i no eren capaços de capgirar el joc. Fins que Manolo va intervenir. “Va veure clar que tot era la pressió. No era intensa. Va modificar el sistema perquè l’ Atlètic només sortia amb els centrals. Es va passar a un 4-4-2 en rombe per estar més amunt i ser agressius”, expliquen les mateixes fonts. I bingo. L’ Atlètic, amb Simeone desencertat en els canvis, es va anar fonent i l’Espanyol ho va buscar tant que ho va trobar. “ En Manolo és un gran gestor, porta genial el grup, hi ha bon ambient, esclar. Però té la capacitat de saber què passa i de canviar-ho. El seu model s’adapta”, afegeixen.
La temporada passada hi va haver diverses situacions. L’Espanyol, tot i que va acabar perdent per 3-1, va ser el primer equip que va crear problemes al Barça de Hansi Flick en el derbi de Montjuïc. Era l’octubre i fins i tot el mateix tècnic es va mostrar, per primer cop, descontent. Manolo havia treballat tota la setmana la sincronització entre el jugador de segona línia i el passador per trencar aquell infal·lible fora de joc. Tot això donant autonomia als seus ajudants: acumula un ascens, una salvació i vol consolidar-se a Primera. “I tot amb les seves altres virtuts: convenç el jugador, el seu missatge cala”. Ahir, va tornar el Manolo que domina la sala de premsa: “Volem que lluitin per jugar, no podem tenir jugadors que sapiguem que no participaran. Això va de mèrits, qui no s’entreni de valent no té cabuda a l’equip”. Un mestre, com diria ell, sense cabells, però amb idees. O “de ximple no ho soc”.