Tinc un amic que ja fa uns quants anys que és jubilat, tot i que ha de tenir uns setanta anys i escaig. Es va dedicar a assessorar empreses o inversors invertint a la Xina. Ho va fer molt bé, va aconseguir guanyar bastants diners i els va invertir en temes immobiliaris per Europa. Després se’n va anar a viure als Estats Units i, malgrat que tenia diners, no va poder resistir no fer-hi inversions immobiliàries que li han anat molt bé.
Quan vaig començar a anar a la Xina perquè em va semblar que el país es desenvoluparia bé i una escola de direcció d’empreses podia ser de gran ajuda, se’m va ocórrer provar de posar-la en marxa a Pequín. Jo no coneixia la Xina. Vaig contactar a l’ambaixador d’ Espanya, a qui la meva idea va semblar un tema impossible, però em va explicar que algunes, molt poques, empreses espanyoles havien muntat a Pequín una sucursal i que també hi havia alguna empresa europea molt ben establerta i em va esmentar Bayer. Vaig localitzar Bayer i vaig anar-hi preguntant pel gran cap. Quan li vaig explicar les meves idees ho va veure un tema molt adequat i em va oferir fer servir una gran sala els dissabtes i diumenges. Jo vaig pensar a posar en marxa un programa que havia inventat a Espanya quan l’ IESE va obrir el campus de Madrid, el màster executiu. És un programa per a directius que ja tenen anys d’experiència (tenen uns 30 anys i fa uns 10 que treballen en empreses). Vaig aconseguir que uns quants professors de diferents escoles europees i americanes però bons amics meus acceptessin la idea d’impartir classes els caps de setmana a Pequín. El meu amic que ara està comprant immobles als EUA em va ajudar a trobar dues o tres persones de suport logístic al programa. De mica en mica vam aconseguir l’ajuda d’una empresa espanyola d’enginyeria, Idom, per disposar d’un bon edifici a Pequín.
Obrir una cadena de botigues a Pequín em va ajudar a aplicar el que explico a classe
Jo havia d’anar amb freqüència a Pequín, impartir alguna classe i sobretot assegurar que hi portàvem excel·lents directius xinesos i xineses. Això sí, havien de saber parlar anglès, perquè la majoria dels professors no parlaven xinès.
El meu bon amic, el que ara viu als Estats Units, em va dir: “Per què no muntes tu alguna empresa aquí?”. Havent vist les botigues a les millors zones de Pequín, se’m va ocórrer muntar un comerç que vengués llits europeus i tèxtils per al dormitori. La botiga importava les coses d’Europa. Va anar extraordinàriament bé i vam obrir vuit botigues més, amb els mateixos productes, a l’enorme Pequín.
Allò anava molt bé i jo em vaig dir: “Has vingut aquí a posar en marxa una excel·lent escola de direcció d’empreses, no pas botigues”. Amb l’ajuda del meu amic, vaig vendre-ho ràpidament i molt bé i vaig continuar amb la meva escola, que immediatament vaig llançar també a Shanghai, i després a Shenzhen, a Accra (a Ghana) i a Zúric (Suïssa). Però sent professor d’iniciativa emprenedora, el tema em va ajudar a aplicar amb bons resultats el que explico a classe.