Les tres grans crisis que viu el món en aquest moment tenen una característica comuna: el paper irrellevant que Europa hi exerceix. Tant en les guerres d’ Ucraïna i de Gaza com en el conflicte aranzelari desencadenat pels Estats Units de Donald Trump contra el món sencer, el Vell Continent ha estat incapaç de tenir un paper ferm i cohesionat. Europa ha quedat reduïda a un actor secundari. Aquest protagonisme escàs és una prova més de la crisi de lideratge que la Unió Europea pateix des de fa anys i de la incapacitat per actuar davant situacions crítiques que, a més, l’afecten directament.
En el cas de Rússia, els 18 paquets de sancions sense una estratègia clara per aconseguir una solució negociada han resultat estèrils i no han debilitat el Kremlin. Malgrat els tres anys de guerra, Brussel·les no ha liderat cap iniciativa seriosa per posar fi al conflicte. La UE ha estat un pilar financer per a Ucraïna, amb la mobilització de 124.000 milions d’euros en ajuda, però depèn dels EUA en matèria de defensa i no té una estratègia autònoma de seguretat. Això minimitza el paper que té i la influència en les negociacions, deixant el rol mediador a un Donald Trump afí a Putin. Ho hem vist en l’última cita a la Casa Blanca, on els líders europeus es van esforçar per intentar arrencar i agrair a Trump algun compromís dels Estats Units sobre unes garanties de seguretat per a Ucraïna que Washington continua sense concretar.
Tret això, Trump ha passat als europeus la patata calenta. Els toca a ells –a nosaltres– pagar les armes i posar els soldats en territori ucraïnès després d’un eventual acord de pau. I aquí no hi ha ni unanimitat ni posició comuna. França i el Regne Unit lideren el possible desplegament de tropes, però països com Alemanya ni tan sols es plantegen enviar soldats a Ucraïna. Una decisió de tanta importància tindria sens dubte un gran impacte en l’opinió pública de molts països comunitaris, amb els consegüents efectes electorals.
Les guerres d’Ucraïna i de Gaza i l’aranzelària evidencien la incapacitat geopolítica europea
Pel que fa a la guerra de Gaza, la UE no és un actor de pes. De fet, no ho ha estat mai. Per llançar atacs a països veïns, desafiar la legalitat internacional, provocar una neteja ètnica i la fam, Benjamin Netanyahu n’ha tingut prou amb el suport del president Trump. Menysprea que Europa, amb més o menys unitat, critiqui les seves polítiques, amenaci amb sancions que no arriben mai o dient que tallarà el comerç d’armes amb Israel i anunciï –per part d’alguns estats de la UE i del Regne Unit– el reconeixement més simbòlic que efectiu d’un futur Estat palestí.
Així com la UE va respondre unànimement a la invasió russa d’ Ucraïna, la guerra de Gaza ha dividit la política europea, i continua sense existir una posició comunitària conjunta, movent-se entre crítiques punxants a Israel i un suport explícit. El pas dels mesos i les atrocitats comeses a Gaza contra la població civil han fet que algunes capitals europees apugin la veu contra el Govern de Netanyahu, però les amenaces europees continuen sent més retòriques que efectives. La UE, que sempre s’havia penjat la medalla de ser el primer donant d’ajuda a Palestina, avui no té res a oferir-li i s’aferra al pobre llenguatge de la contenció en un conflicte que concentra la fallida de l’actual ordre internacional. En aquesta tessitura, tant Israel com els EUA, dos dels grans aliats occidentals europeus, perceben a Europa una política exterior incoherent que entenen que condemna el terrorisme en el discurs, però a la pràctica minimitza o ignora els excessos d’actors hostils a Occident.
I sobre la guerra aranzelària, la imatge de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, acudint a un club de golf escocès de Trump per claudicar davant el seu ultimàtum tarifari, il·lustra com la UE s’ha hagut d’ empassar gripaus i acceptar un acord que evitava el desastre, però que la penalitza, que nombrosos països comunitaris han criticat i que finalment es va firmar fa uns dies. Brussel·les ha hagut d’acceptar uns aranzels del 15% per a tots els productes europeus que es venguin al mercat dels Estats Units, pràcticament sense contrapartides.
La crisi de lideratge accentua la intrascendència de la UE i la dependència dels EUA
En definitiva, Europa no pinta res en la crisi de l’ Orient Mitjà, és marginada per Trump en la guerra d’ Ucraïna i pateix el xantatge econòmic dels Estats Units. Es limita a un paper entre la dependència i l’adulació servil amb l’excusa del pragmatisme. Atrapada entre la retòrica i la passivitat, Europa sembla haver perdut aquell soft power de què presumia no fa gaires anys. La inconsistència diplomàtica i la debilitat estratègica l’arrosseguen a la irrellevància al nou tauler geopolític, i el seu paper al món sembla esvair-se a poc a poc.