“Les vacances estan sobrevalorades”, va fer broma Alberto Núñez Feijóo abans de prendre’s uns dies de descans aquest estiu, i el cert és que al líder del PP li encantaria tornar com més aviat millor a la feina i, sobretot, tornar com a president del Govern espanyol. Per això el seu anhel és que Pedro Sánchez llanci com més aviat millor la tovallola i convoqui eleccions.
Al cap de tres anys d’haver arribat, després d’una fenomenal crisi interna que li va costar el càrrec a Pablo Casado, a la presidència del PP, Feijóo va acabar el curs passat amb un congrés extraordinari que havia gestat en secret i que li va servir per rellançar la seva carrera cap a la Moncloa i tenir el partit perfectament alineat quan arribi l’hora d’anar a les urnes.
El president del PP es compromet a governar sense Vox, un company de viatge molt incòmode
El principal canvi orgànic en una executiva d’altra banda continuista va ser la substitució de Cuca Gamarra per Miguel Tellado a la secretaria general, un moviment que en clau interna suposa reforçar el nucli gallec que l’acompanya des dels anys com a president de la Xunta i atorgar plens poders a un home de la seva màxima confiança, a qui no li tremolarà el pols per mantenir les files de la formació ordenades.
Pel que fa a l’estratègia política que el PP, com a principal partit de l’oposició, seguirà a partir de setembre, no serà cap altra que la ja vista fins ara: maniobres contínues de desgast del PSOE i del Govern central a tots els fronts possibles: el parlamentari, on la lleonesa Ester Muñoz, alumna avantatjada de Tellado, rellevarà el gallec en els enfrontaments aferrissats amb el portaveu socialista i els ministres de torn en les sessions de control, i el que es lliura als mitjans i les xarxes, on els presumptes casos de corrupció que assetgen Sánchez, la família –que ja ha sortit a la portada del Financial Times – i el partit –amb el penúltim secretari d’organització a la presó– sens dubte continuaran donant munició dialèctica als populars.
A tot això s’hi afegiran, òbviament, les crítiques per la gestió dels problemes de la societat espanyola que fa el Govern d’esquerres, i en aquest capítol, com es començarà a veure aquesta mateixa setmana amb la desfilada de fins a quatre ministres per altres comissions, la majoria absoluta del PP al Senat continuarà exercint un fort contrapoder que contrastarà amb la fragilitat dels suports de Sánchez al Congrés.
Però si el president del Govern espanyol resisteix, com reitera, i aconsegueix presentar i aprovar els pressupostos, fet que donaria oxigen al seu gabinet durant tot l’any 2026, no només es dissoldria una de les principals bases que té el PP des de l’oposició, com és que la incapacitat d’aprovar uns comptes públics en tota la legislatura hauria de precipitar el seu final, sinó que un camí que ara sembla desbrossat per a Feijóo es podria omplir d’obstacles.
Alguns ja es veuen, com la mateixa agenda judicial del PP, amb el cas Kitchen i el cràter obert pels manejos de Cristóbal Montoro des del Ministeri d’Hisenda en l’horitzó, que soscaven la credibilitat d’un PP que sota el comandament de Feijóo, que exhibeix sempre el seu impol·lut full de serveis des que va arribar a la política, s’ha presentat sempre com un model de virtuts públiques.
A més, el formidable poder territorial que ha assolit el partit amb Feijóo al capdavant es podria veure erosionat no només a la Comunitat Valenciana, el principal escull, encara no superat, amb què el líder popular ha hagut de bregar. Si Carlos Mazón, després de l’erràtica actuació durant les inundacions de l’any passat, continua presidint la Generalitat Valenciana, malgrat les gairebé nul·les possibilitats de repetir com a candidat del PP, els incendis d’aquest estiu han posat a la picota Alfonso Fernández Mañueco, el primer dels barons que han de sotmetre el seu càrrec a l’escrutini de la ciutadania.
A diferència del president de Castella i Lleó, que difícilment avançarà els comicis després de les protestes en les quals es demana la seva dimissió, l’andalús Juanma Moreno ho té tot de cara per revalidar la presidència de la Junta i oferir a Feijóo un triomf històric, amb la vicepresidenta primera, María Jesús Montero, caiguda a l’arena després d’aconseguir el pitjor resultat del PSOE a Andalusia de la democràcia. Ho diuen les enquestes i el PP les creu.
Sigui com sigui, en totes les càbales del viatge de Feijóo a la Moncloa hi ha un passatger tan incòmode com Santiago Abascal. Per això, quan va concloure el triomfal congrés de juliol el líder del PP es va comprometre a governar en solitari, sense que Vox, que ja ha amargat l’existència de diversos executius autonòmics, entri als ministeris. Fora d’això, els ponts amb el PNB estan en ruïnes i el fugaç acostament parlamentari a Junts és més instrumental, per castigar el PSOE, que de llarg recorregut.
